Art contra el principi de la fi

El danès Olafur Eliasson, que recrea espais naturals als museus, rep a Barcelona el premi Joan Miró.

Foto: XAVIER BERTRAL

Olafur Eliasson és conegut per ficar, literalment, un tros de natura o una sensació climàtica dins les quatre parets d'un museu. Amb quaranta anys acabats de fer, les obres oníriques d'Eliasson han voltat per mig món i ara han seduït el jurat de la primera edició del premi Joan Miró, dotat amb 70.000 euros.

Ahir Eliasson va trepitjar per primer cop Barcelona per rebre el premi i començar a familiaritzar-se amb la ciutat, ja que el guardó inclou una doble exposició per al 2008: primer a la Fundació Miró i després al Centre Cultural Caixa Girona. "Aquest premi -explica- em permetrà tirar endavant molts projectes, però també podré apropar-me a l'obra de Miró i formalitzar la meva relació amb ell".

El treball d'Eliasson, a mig camí entre l'escultura i la fotografia, explora el món dels fenòmens naturals i físics. The Weather Project (2003), una instal·lació que va fer a la Tate Modern de Londres, és un immens sol. "Personalment, m'encanta el que anomenem natura", assenyala l'artista. I afegeix: "El paisatge d'Islàndia em permet materialitzar la meva vida a la ciutat de Berlín i carregar piles". L'Ice Pavilion (1998) és l'exemple de com trasllada el paisatge a un museu.

El guardonat, que encara no té clara la intervenció que farà aquí, diu que "el meu art no és per acostar-me a la natura sinó per acostar-me a vosaltres". Ell és dels que entenen l'art relacionat amb l'entorn i la societat de cada moment. "No m'importa gaire l'objecte. Per mi, l'art no és la solució a tots els problemes socials, però sí que pot funcionar com un llenguatge per trobar una alternativa".

Eliasson es presenta com un artista conscienciat i amb ganes d'agermanar l'art i la societat. "Vull vincular el potencial de l'obra d'art perquè s'inscrigui dins la societat, que està amenaçada per la indiferència dels ciutadans". I conclou: "En el meu cas, l'art és una crítica al principi de la fi d'aquesta societat".

___
Article publicat al diari AVUI, pàgina 49. Dijous, 17 de maig del 2007

Laus per a 'Amo a Laura'

El guardó de disseny gràfic i comunicació visual de l'ADG-FAD premia amb dos trofeus Grand Laus la contracampanya publicitària d'Internet per a l'emissora MTV.

Una imatge del videoclip 'Amo a Laura',
penjat a Internet com una contracampanya
a l'emissora de música MTV

Es van presentar com a Asociación Nuevo Renacer: Por una Juventud sin Mácula i l'any passat van revolucionar Internet amb una campanya contra l'emissora de música MTV. El missatge, que va passar de mail a mail, portava adjuntat el videoclip d'un quartet de joves amb polo, pantalons de pinces i la ratlla del cabell en un costat. La cançó Amo a Laura, que canta les excel·lències d'arribar verge al matrimoni, es va convertir en un dels hits de l'any amb una estrofa ben enganxosa: "Amo a Laura, a Lauraaa, pero esperaré hasta el matrimonio".

Durant mesos va existir el dubte de si era una campanya d'uns jovenets de l'Opus o bé una bona estratègia publicitària dels de la MTV. I van encertar els més malpensats: els publicitaris de Tiempo BBDO es van empescar aquesta contracampanya que responia a una publicitat televisiva de la MTV en què només apareixien dones exuberants i amb poca roba.

Ahir els creatius de la campanya van ser premiats amb dos trofeus Grand Laus, en la categoria d'interactius i de publicitat audiovisual. El premi, organitzat per l'Asociació de Directors d'Art (ADG) del Foment de les Arts Decoratives (FAD), guardona els millors treballs de disseny gràfic i comunicació visual de l'Estat des de fa 37 anys.

Per Ramon Castillo, jurat dels Laus, "Amo a Laura ha estat una campanya bastant notòria perquè es tracta d'una comunicació nativa d'Internet que fins ara no existia". Segons explica, el jurat s'ha decantat per aquest projecte perquè "va ser tot un fenomen i va encetar a Espanya aquest tipus de publicitat, sense utilitzar cap altre mitjà de comunicació".

Aquesta és només una de les tendències dels Laus, que en aquesta edició també han reconegut l'estudi Mucho pel catàleg de Biosca&Botey, i la comunicació institucional que Smäll va fer per a Parcs i Jardins de Barcelona, amb uns globus de text que animaven a deixar la platja neta.

"Enguany hi ha més diversitat entre la trentena de premiats, no hi ha una tendència clara, sinó que s'estan utilitzats diversos registres alhora", diu Enric Jardí, president de l'ADG-FAD. I és que s'han presentat 1.330 projectes, entre els quals més del 50% han estat fets a Barcelona, que per alguna cosa diuen que és la capital del disseny.


___
Article publicat al diari AVUI, pàgina 52. Dimecres, 16 de maig del 2007

La moda dels edificis icònics

El Musac rep el premi Mies el dia que es presenta el projecte Flamenco Towers

Maqueta del projecte Flamenco Towers
que l'equip Xavier Claramunt realitzarà
a la ciutat xinesa de Hangzhou

Ja fa uns anys que als horitzons de les principals ciutats del món hi neixen, com bolets, edificis icònics signats per importants estudis d'arquitectura. Precisament, ahir, l'equip català Xavier Claramunt va presentar el projecte Flamenco Towers, un edifici de 220 metres d'alçada que canviarà l'skyline de la ciutat xinesa de Hangzhou. El nom es deu al fet que l'edifici gira com una parella de bailaores a mesura que s'alça i es bifurca.

El debat dels edificis icònics copa, ara per ara, les trobades entre arquitectes. I ahir, en l'entrega del premi Mies van der Rohe, el tema dels edificis al·legòrics va aparèixer de nou. Els premiats, per cert, van ser Luis M. Mansilla i Emilio Tuñón, dissenyadors de l'edifici de coloraines que acull el Museu d'Art Contemporani de Castella-Lleó (Musac). Francis Rambert, membre del jurat, va justificar el premi assegurant que "aquest edifici ha creat un espai urbà i ha donat ànima a un barri que no en tenia".

Tot i que el Musac té certa presència icònica (una mena de cub Rubik), Rambert deixa clar que "en el premi Mies es valora l'arquitectura sostenible amb context i valors socials, la que va més enllà del símbol". Aquesta és l'essència dels vint anys d'aquest premi biennal, un dels més prestigiosos en arquitectura.

El pavelló Mies de Barcelona va acollir ahir l'entrega de premis. L'exalcalde de la ciutat i expresident de la Generalitat, Pasqual Maragall, va defensar que "Barcelona ha tingut aquest fort impacte en els darrers vint anys gràcies als arquitectes i als edificis i també als monuments i objectes construïts que poblen la ciutat".

Per a Esteve Bonell, premiat el 1992 pel Pavelló d'Esports de Badalona, "ara els clients només encarreguen edificis simbòlics, que acostumen a estar descontextualitzats del territori. Això són falses icones perquè són el temps i l'ús els que s'encarreguen de convertir un edifici en emblemàtic".

---

Article publicat al diari AVUI, pàgina 47. Dimarts, 15 de maig del 2007

Olafur Eliasson rep el premi Joan Miró

L'artista danès, que treballa amb la natura i les noves tecnologies, exposarà a Barcelona el juny del 2008

'The Weather Project', peça creada
'site specific' per a la Tate Modern

La primera edició del premi Joan Miró s'ha estrenat amb un guanyador de luxe. El jurat internacional del guardó ha escollit a l'artista danès Olafur Eliasson (Copenhaguen, 1967) "per la seva rellevant contribució a la pràctica artística contemporània, una contribució que es troba dins la línia de les exploracions que Miró va dur a terme en el seu dia".

El premi biennal, patrocinat per la Fundació Caixa Girona, té una dotació de 70.000 euros, "un dels guardons més ben dotats de l'art", segons Rosa Maria Malet, la directora de la Fundació Joan Miró. A més, el premi inclou dues exposicions que se celebraran el juny de 2008. Una a la Miró i l'altra a la Fontana d'Or de Caixa Girona, i per les quals s'hi destinaran prop de 400.000 euros.

"L'artista guardonat -explica Malet- crea un univers propi a partir de les seves peces, que combinen i barregen elements del món natural i de l'expressió artística". Eliasson acostuma a crear les seves peces site specific, com en el cas de The Weather Project, que va instal·lar a la sala de turbines de la Tate Modern de Londres, el 2003.

Eliasson utilitza diferents mitjans artístics, però el seu treball destaca en el territori de la fotografia, l'escultura i la instal·lació. "En les seves instal·lacions se'ns convida a reflexionar sobre l'experiència perceptual, mentre que les seves fotos ofereixen seqüències aturades en el temps", descriu Malet. I afegeix: "Les escultures d'Eliasson semblen un complement dels altres dos medis".

L'estètica de les peces del danès han enlluernat un jurat format per Malet; el director del centre Georges Pompidou, Alfred Pacquement; el director de la Tate Modern, Vicente Todolí; i la directora del Castello di Rivoli Museo d'Arte Contemporanea, Ida Gianelli.

La Miró vol guardonar, així, artistes innovadors que estan a un pas de la consolidació, com en el cas d'Eliasson, que rebrà el premi el proper 16 de maig a la Fundació Joan Miró de Barcelona.

---

Article publicat al diari AVUI, pàgina 44. Divendres, 27 d'abril del 2007

L'ull dels EUA

CaixaForum acull una retrospectiva que ve del MOMA amb 500 fotografies del prolífic artista Lee Friedlander

Per als qui encara no el coneixen, cal dir que Lee Friedlander (Aberdeen, EUA, 1934) és un dels artistes més prolífics de la història de la fotografia. D'ell s'ha dit que és un observador obsessiu, l'inventor d'un univers fotogràfic farcit de superposicions i un dels creadors de la imatge de la Nord-amèrica quotidiana.

Ara, quan el fotògraf ja té 73 anys, CaixaForum li dedica una retrospectiva amb 500 imatges, que abasten des de finals de la dècada dels cinquanta fins a l'actualitat. Es tracta de la mostra més gran dedicada fins ara a aquest fotògraf i ha estat organitzada pel Museu d'Art Modern de Nova York (MOMA). El comissari de l'exposició, Peter Galassi, conta que "Friedlander es va iniciar en la fotografia als 21 anys, quan el mitjà encara no despertava massa interès artístic, i va debutar en revistes de música de Nova York". No va ser fins a la dècada dels seixanta quan va crear la seva identitat artística, i va declarar que "el meu objectiu se centra en el paisatge social americà".

El seu interès per retratar el dia a dia americà va ser fruit, en part, per la seva amistat amb Walker Evans, el fotògraf que va convertir la quotidianitat en art. Amb l'interès per ser els ulls dels EUA, va crear sèries senceres dedicades al seu país. El monument nord-americà (1976) conté imatges de la gran varietat de monuments que hi ha als EUA, des dels més nobles fins als més ridículs. Una dècada després, va crear la sèrie Valls industrials: Ohio i Pennsilvània (1982) amb vistes de zones industrials.

La bellesa de l'error
Friedlander explota els típics errors fotogràfics (l'ombra del mateix fotògraf, un pal al centre de la imatge o el reflex d'un vidre d'una botiga que confon l'interior amb l'exterior) i els converteix en jocs i endevinalles per a l'espectador, que s'ha d'entretenir a buscar el sentit de cada imatge. L'artista ha mantingut, al llarg del mig segle de carrera, aquestes bromes visuals, que "amb el temps s'han revestit de sensualitat i lirisme", segons Galassi. Aquesta evolució es pot veure a la mostra que s'allarga amb la sèrie Pals i pedres, Nusos o Autoretrats, entre altres.

Friedlander, que ha revelat més de 60.000 imatges, no ha deixat mai de fer fotos i s'ha resistit a la tecnologia digital, de la mateixa manera que a la premsa. El comissari el defineix "com un Balzac fotogràfic que incorpora tota la comèdia humana a les seves creacions".

---

Article publicat al diari AVUI, pàgina 47. Divendres, 13 d'abril del 2007

Pau Casals ja té carrer a París

L'artista Àlvar Suñol darrere l'escultura
que ha dissenyat per a França
XAVIER BARTRAL

La Fundació Restaura col·locarà a l'abril, a l'Illa de França, una escultura del famós violoncel·lista obra d'Àlvar Suñol

Un dels homenatges pòstums més típics i tòpics és el de posar el nom de l'artista, escriptor o polític difunt a un carrer, un passatge, una avinguda, una plaça... Això fa que, amb els anys, el personatge es converteixi en un lloc de passada.

El nom de Pau Casals (1876-1973) ha quedat immortalitzat a la rodalia de París, a un carrer de la zona de Boulogne-Billancourt, que fins fa quatre dies era conegut com rue de la France Mutualiste. El fet és que l'empresa de restauració d'edificis Restaura va adquirir totes els habitatges d'aquesta rue, el 2004. Després de la remodelació, l'Ajuntament de la localitat els va donar la possibilitat de rebatejar el carrer.

El nom escollit no resultarà estrany al francesos i parisencs perquè Casals va passar part del seu exili al país veí, en fugir de la dictadura. A més, el 1971 va rebre la Gran Creu de l'Orde del Mèrit Nacional, que dóna el govern.

Tot ell en una escultura
A més del carrer, la Fundació Restaura va encomanar a l'artista Àlvar Suñol -més pintor que escultor- una peça en memòria del famós violoncel·lista del Vendrell. L'escultura de bronze, de tres metres d'alçada i una tona de pes, mostra un Pau Casals amb cos de violoncel. Una de les parts de l'instrument és buida "per poder-hi observar la vida a través -conta l'artista-, perquè hi passin els ocells, com si fos una finestra oberta per veure-hi a través".

Suñol, que sent una gran admiració pel músic intèrpret d'El cant dels ocells, explica que "aquesta escultura va ser tot un repte per a mi, perquè Casals, malgrat la seva universalitat, va saber conservar sempre la seva identitat". A més, al pedestal de ferro que sustenta l'escultura, "s'hi poden veure les quatre barres de la senyera, encara que queden dissimulades com si es tractés d'una columna dòrica", subratlla.

L'escultura de Suñol descansa encara en una nau de Sant Adrià de Besòs. El dia 10 d'abril marxarà cap a França, i el 19 s'inaugurarà en un acte presentat per l'expresident Jordi Pujol, amb la vídua del músic, el conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras, l'alcaldessa del Vendrell, Helena Arribas, i el quartet de música Casals. Diuen que al costat de l'escultura hi haurà un jardí curull de roses blanques, concretament de la varietat anomenada Pau Casals.

---

Article publicat al diari AVUI, pàgina 45. Divendres, 23 de març del 2007

Magatzem Pazos

Carlos Pazos assegut dins la instal·lació
'Mickey Mouse' al Museu d'Art Contemporani
de Barcelona. FRANCESC MELCION

El MACBA acull 'No em diguis res', una acumulació dels objectes de Carlos Pazos que vol ser una retrospectiva dels 30 anys de carrera

Les obres de l'inclassificable Carlos Pazos (Barcelona, 1949) qüestionen els paradigmes de la modernitat: la idea de col·lecció, autoria, originalitat i exposició. Tot i fugir dels treballs artístics que alimenten les estructures museístiques, el Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba) li ha fet un bon lloc i li dedica una exposició dels trenta anys de la seva trajectòria.

Sota el títol No em diguis res, el Macba ofereix una retrospectiva que no segueix un recorregut ni formal ni lineal, sinó que pretén reconstruir els ecosistemes de l'obra de Pazos. Així, la mostra s'organitza a partir de les agrupacions mentals que donen sentit al seu treball i planteja una cronologia del tot arbitrària, perquè el treball de Pazos és circular i concèntric.

Manuel Borja-Villel, director del Macba i comissari de la mostra, va explicar, ahir, que "les diferents sales s'han adaptat a l'univers de Pazos, cosa que fa que el museu s'hagi convertit en una mena de magatzem, que acull l'acumulació d'objectes que l'artista ha col·leccionat durant dècades". La carrera artística de Pazos s'ha d'entendre, doncs, a partir de la idea de col·lecció.

L'artista s'ha dedicat a acumular tota mena d'objectes -joguines de goma de quan era petit, teles dels vestits de la seva àvia, postals, gerros de ceràmica molt kitsch- que ha reciclat, sovint amb la tècnica de collage, i convertit en la seva obra. Destaca Niño perdido, una sèrie de quadres collage, realitzat als noranta, i que rememora la seva infància amb objectes de tota mena. L'autor va recordar que "m'agrada el collage perquè és un llenguatge ràpid, directe i amb menys perjudicis".

Borja-Villel va presentar Pazos a mig camí entre "el neodadaisme, el pop brut de Rauchenberg i l'actitud surrealista". Així, el microcosmos pazià aporta una visió irònica i nostàlgica. "És l'estètica del silenci -pel comissari- antiromàntica, que recorda que en art ja no queda res per dir".

L'univers de Pazos es pot definir a partir de la sèrie de diversos Mickey Mouse (1982) ordenats com si fossin dins un aparador, o amb el projecte Voy a hacer de mí una estrella (1975), a partir del qual l'artista s'explica: "Jo volia ser res. En realitat, jo no volia ser. Però ja que era aquí... Posats a ser, ser res. Posats a estar, amb les estrelles. Ser star".

No em diguis res, que viatjarà al Museu Reina Sofía de Madrid el proper mes de juny, es completa amb el film-collage Nemocine. Película recortable, produïda per la mostra. En aquesta projecció apareixen les seves peces, els seus alter ego, i una de les obres més conegudes, almenys a Barcelona. Es tracta de l'escultura El blanc i negre (1992), la proposta de símbol que va fer per a la ciutat olímpica: Floquet de Neu assegut a la falda de la Moreneta, un bon resum per explicar com és la realitat i l'art contemporani, si ens decidim a entrar a l'univers pazià.

---
Article publicat al diari AVUI, pàgina 44. Dijous, 8 de març del 2007

Entre Hitchcock i Picasso

Isidre Manils utilitza els diversos llenguatges
audiovisuals i fotogràfics per actualitzar la pintura
MARTA PÉREZ

Si a l'artista Isidre Manils (Mollet del Vallès, 1948) li demanen quins són els seus referents a l'hora de posar-se a pintar, contesta: "Jo dec més a Hitchcock que a Picasso". Amb aquesta afirmació, que té més de cinèfil que de pintor, entrem un una mica més dins l'univers Manils, en el qual les pintures semblen fotografies o imatges congelades en una pantalla de televisió

L'Espai Volart de la Fundació Vila Casas, a Barcelona, exposa Tot reposa en la superfície, una sèrie de divuit olis que ofereixen una mirada fotogràfica de la pintura. Els quadres, realitzats al llarg dels darrers dos hiverns, perden la textura de la pintura i les rugositats de la tela. I, per això, el treball de Manils recorda l'hiperrealisme nord-americà dels anys setanta, quan els pintors emulaven la imatge fotogràfica i enganyaven l'ull de l'espectador, amb un traç perfecte, obsessionat pel detall i la còpia mil·limètrica de la realitat.

La pintura, a través de Manils, però, es posa al servei de la cultura audiovisual perquè els olis, a més de tenir aspecte d'instantània fotogràfica, tenen també un cert moviment, tot i la bidimensionalitat del quadre. Així, la fotografia i la imatge en moviment, cinematogràfica, són presents a les divuit peces del pintor.

Marcat pel setè art
L'artista vallesà explica que, quan era petit, vivia al costat d'un cinema i que a ell sempre li hauria agradat ser director de cine. Potser per tot això, en els seus llenços la mirada cinematogràfica (o fotogràfica) del món s'imposa a la pintura.

A l'exposició Tot reposa en la superfície és evident la contaminació de llenguatges artístics. Les seqüències Effekten I i Effekten II recorden un videoclip (com un parell d'imatges deturades a la pantalla del televisor). L'obra 7:23 suggereix una narració a partir de sis imatges col·locades una sota l'altra, a punt de ser editades en una sala de realització. El treball d'Isidre Manils no festeja amb els nous llenguatges, però actualitza la pintura per a uns espectadors que tenen la mirada acostumada a veure, a través d'una pantalla, el moviment audiovisual.

---
Article publicat al diari AVUI, pàgina 45. Dimecres, 20 de desembre del 2006

L'artista franctirador

Un visitant passa per davant del quadre 'Omphalo V'
que Pablo Palazuelo va pintar a l'oli entre el 1965
i el 1967, mentre vivia a París
PERE VIRGILI

La particular abstracció geomètrica de Pablo Palazuelo es pot veure en les 350 peces de la retrospectiva que li dedica el Macba.

Partint de les pintures geomètriques de Vassili Kandinski i de l'abstracció colorista de Paul Klee, Pablo Palazuelo (Madrid, 1915) repensa els principis estètics de l'abstracció geomètrica i treballa, amb llapis i pinzell, a la recerca de noves formes lineals.

Palazuelo. Procés de treball és l'exposició retrospectiva que el Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba) ha dedicat a un dels pintors destacats de l'art espanyol, que encara no ha gaudit de reconeixement internacional i que camina en solitari pel món de l'art.

Es tracta d'una mostra cronològica amb més de 350 peces, entre dibuixos, pintures, projectes arquitectònics i escultures, que dóna a conèixer, amb obres inèdites, els aspectes més ignorats de la feina d'aquest artista amb currículum d'arquitecte. Per Manuel Borja-Villel, director del Macba, "Palazuelo es comporta com un franctirador amb l'art hegemònic de l'abstracció i repensa la modernitat a partir de la interpretació que fa de l'art abstracte". Palazuelo es va estrenar com a pintor a principis dels quaranta, amb trenta anys llargs, però no és fins al 1949, quan s'instal·la a la capital francesa, que comença la seva carrera artística.

La comissària de la mostra, Teresa Grandas, destaca que "els primers anys de creació a París es concentren en una intensa recerca al voltant de l'abstracció geomètrica. No inventa cap forma sinó que la descobreix i la fa visible".

Els dibuixos de finals dels cinquanta tenen un cert dinamisme i moviment, mentre que els quadres a l'oli, amb colors càlids, semblen paisatges vistos des de dalt, com Solituds I. Borja-Villel recorda que "en la seva feina destaca la tensió de la línia, així com un cert sentit ornamental i simbòlic". En la mostra hi ha, a més, escultures de metall com Paisatge IV (1996), que sembla una adaptació en volum de la pintura Transversal XIX del mateix any.

Aquesta mostra, que presenta Palazuelo en societat, viatjarà íntegrament al Guggenheim de Bilbao el proper mes de març.

---
Article publicat al diari AVUI, pàgina 49. Dijous, 14 de desembre del 2006

Laboratori del paisatge

Les set illes que formen l'arxipèlag canari s'han convertit en un territori d'experimentació amb motiu de la Primera Biennal d'Arquitectura, Art i Paisatge

Fa poc més d'una setmana que les set illes de l'arxipèlag canari s'han convertit en un centre d'art, de franc i obert vint-i-quatre hores. Els carrers, places, torres de vigilància, platges i penya-segats de cadascuna de les illes són museus improvisats i sales d'art, sense llum artificial ni horari de visita. El motiu: la Primera Biennal d'Aquitectura, Art i Paisatge, que fins al febrer omple d'art l'arxipèlag atlàntic.

Un total de 74 artistes d'arreu del planeta s'han aliat amb el territori i exposen les seves creacions al paisatge. Segons explica Antonio Zaya, comissari de la mostra, "Canàries es converteix aquests mesos en un laboratori d'experimentació artística, que es pot exportar a qualsevol part del món". Aquest territori, marcat per una geografia fragmentada i un còctel de clima desèrtic i caribeny, ha estat musa i font d'inspiració dels creadors. "El paisatge -assegura Zaya- és un medi per a l'art".

Les peces més significatives de la biennal, dirigida per Rosina Gómez-Baeza, són, sens dubte, les creades site specific. Holy land I és una de les peces més belles de la mostra. L'obra, ubicada a la platja del Cotillo de Fuerteventura, està signada per Kader Attia i converteix el mar en un espai infinit que es multiplica gràcies als 91 miralls instal·lats de cara a l'aigua. En aquesta mateixa illa el visitant pot trobar-se amb la videoinstal·lació del performer Johan Thom que hi ha instal·lada a l'interior d'un antic convent a Betancuria. L'obra té una presència espectacular, perquè el vídeo es projecta en un vidre elevat a sobre d'una muntanya de terra.

Ángel Delgado és l'artista estrella de La Casa de los Coroneles, un espai remodelat enguany, del poble de La Oliva. Punto de fuga és una obra sobre la immigració i la llibertat dels individus que Delgado va fer a la presó i, per això, està feta amb pastilles de sabó, l'únic de què disposava quan era reclús.

Els noms d'artistes poc coneguts es barregen amb els creadors ja consagrats. Un d'aquests és Alfredo Jaar, que presenta la instal·lació Escalera al cielo, a El Tanque de Santa Cruz de Tenerife, un antic dipòsit de benzina reconvertit en espai cultural. La peça de Jaar és una reflexió edulcorada sobre la immigració, una instal·lació de so sobre el cas d'uns nens que van escriure una carta als dirigents europeus i que van morir en l'intent d'arribar al Primer Món. Tenerife també és la terra dels grafits perquè grafiters-artistes com Mosco i Noxer han intervingut en algunes guaguas del servei del transport públic de l'illa.

L'itinerari expositiu de la biennal s'escampa a través del mar fins el Hierro, la Gomera, Lanzarote, la Palma i Gran Canària, que també gaudeixen d'intervencions artístiques i, a partir de gener, d'arquitectòniques.

La biennal, organitzada pel govern de Canàries, que proposa reflexionar sobre el creixement urbanístic de les illes, ha rebut fortes crítiques per part d'estudiants de belles arts i ecologistes, que ho veuen com una "biennal política i a favor del ciment".

---
Article publicat al diari AVUI, pàgina 42. Dijous, 7 de desembre del 2006

El gust nord-americà

'Grans mestres de la pintura europea. Del Greco a Cézanne' acull 42 quadres que el Metropolitan de Nova York ha seleccionat per a aquesta mostra del MNAC

Un visitant enquadra 'El gran canal de Rialto' (1765)
de l'artista venecià Francesco Guardi, un dels quaranta
artistes que s'exhibeixen a l'exposició del Museu Nacional
d'Art de Catalunya
PERE VIRGILI

L'art produït al Vell Continent va ser, fins després de la Segona Guerra Mundial, la referència cultural i el punt de mira dels artistes i les classes benestants dels Estats Units. L'adquisició i emigració d'art europeu es va iniciar, de la mà de col·leccionistes nord-americans, durant la guerra francoprussiana, pels vols de 1871, mentre el territori europeu estava immers dins una crisi bèl·lica més.

Des d'avui, el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) acull l'exposició Grans mestres de la pintura europea de The Metropolitan Museum of Art. Nova York. Del Greco a Cézanne, una selecció de 42 quadres creats entre els segles XVII i el XIX. A través de la mostra, comissariada per Katharine Baetjer, s'entreveu l'interès que van tenir els ianquis per l'art europeu i es mostra el gust dels nord-americans pels grans mestres: el Greco, Fragonard, Goya, Degas o Gauguin. Aquests són alguns dels artistes que estan representats al MNAC, provinents del Metropolitan, que des de la seva creació, el 1870, ha anat ampliant el seu fons gràcies a les aportacions de col·leccionistes privats. De fet, de les 42 peces que han viatjat per primera vegada a Barcelona, només cinc són adquisicions del museu nord-americà i la resta són aportacions de col·leccionistes.

L'exposició "neix de la col·laboració entre el MNAC i el Metropolitan, gràcies a la mostra Barcelona and Modernity: Gaudí to Dalí, que s'exhibeix al Cleveland Museum of Art de Cleveland i que el mes de març viatja a Nova York", segons explica la directora del museu català, Maria Teresa Ocaña. "El MNAC -afegeix- ha aportat 50 de les 300 peces que formen la mostra de Cleveland i, a més, hem col·laborat amb els nostres experts i comissaris".

Fruit d'aquest treball en comú, el Metropolitan ha seleccionat per al MNAC quaranta-dos quadres de la col·lecció de 2.500 peces que conforma el fons de pintura europeu del museu novaiorquès.

Un de cada
L'Adoració dels pastors del Greco inicia l'itinerari, que acull un quadre de cadascun dels pintors europeus (excepte en el cas de l'artista italià d'estil rococó Pietro Longhi, del qual hi ha dues peces: La carta i La trobada, i de la neoclàssica Angelika Kauffmann, la primera dona que va entrar a l'Acadèmia, de la qual s'exposen Telèmac i les nimfes de Calipso i La tristesa de Telèmac). Les escoles més ben representades de l'art del XVII-XIX són l'anglesa, la francesa i la italiana, tot i que també hi ha un lloc per a la pintura holandesa, flamenca i espanyola.

Margarita Cuyàs, curadora del MNAC dels segles XVII i XVIII, destaca que "alguns dels quadres que ens han enviat no són els que esperàvem, perquè en alguns casos no es tracta de la pintura més representativa de cada artista". Amb tot, ha subratllat que "és una ocasió única per veure un Greco de primera època fantàstic o un autoretrat d'Anton van Dyck, el pare del retratisme britànic que va inspirar Goya". L'exposició acull quadres atípics d'alguns dels grans, com ara Paisatge boscós de muntanya, de Thomas Gainsborough, que és més conegut com a retratista.

Per la seva banda, Mercè Doñate, especialista en el segle XIX, repassa les 13 peces que hi ha d'aquest període. El guitarrista o el cantant espanyol, de Manet, és l'obra que s'ha escollit per anunciar la mostra. Segons Doñate, "és una peça de joventut que li va obrir les portes al món de l'art i que, a més, reflecteix el gust del pintor per la cultura espanyola i per artistes com Velázquez". D'aquest mateix segle també hi ha el Ram de gira-sols de Monet, que va influenciar Van Gogh a l'hora de fer la seva famosa sèrie de gira-sols. D'aquest darrer artista hi ha Primers passos, una peça realitzada a partir d'una pintura al pastel de Millet. A més, es pot veure Granja a la Bretanya, un paisatge poc conegut que Gauguin va fer en una de les seves estades a Europa, entre els seus viatges a Tahití i a la Martinica.

El recorregut es tanca amb un atípic Cézanne (enguany és el centenari de la seva mort): Natura morta amb gerro, tassa i pomes, una temàtica que li va servir com a territori d'experimentació per aplicar als seus famosos paisatges.

La sala que acull aquesta selecció nord-americana de pintura europea ha estat remodelada per l'arquitecte Jordi Garcés. Aquest espai, que es va inaugurar amb els Jocs Olímpics, ha estat tres mesos en obres per millorar-ne les instal·lacions. Els canvis, per Ocaña, "ajuden a muntar un recorregut expositiu més coherent i estable", com el que es pot veure amb la pintura de la vella Europa que ara ens arriba a través del sedàs nord-americà.

---
Article publicat al diari AVUI, pàgina 42. Divendres, 1 de desembre del 2006

Sobre Isidre Manils

Conferència sobre l'obra d'Isidre Manils:
http://www.fundaciovilacasas.com/ca/publicacions-quiral-art/isidre-manils-2006/_pub:82/