Pere Moles: “Volem posar en valor el grandíssim patrimoni natural i cultural andorrà”

Del 10 de setembre al 10 d’octubre se celebra la I Biennal Internacional de Land Art a Andorra. Xerram amb el comissari, Pere Moles, dels ets i uts d’aquesta primera edició que cerca “ser un referent cultural i augmentar el prestigi internacional del país”

Arreu del món –Noruega, Mongòlia, Xile...– se celebren, amb més o menys èxit, diverses biennals i fires enfocades exclusivament al land art, però al setembre s’estrena ALA, la primera Biennal dedicada a l’art de la construcció del paisatge a Andorra, “un escenari immillorable –segons defensa el comissari Pere Moles, dissenyador i soci fundador de Reunió de Papaia, principal impulsor del projecte–, ja que disposa de tots els ingredients indispensables per dur a terme aquesta modalitat artística. És a dir, un paisatge natural de gran bellesa, fruit de la seva ubicació geogràfica a l’interior de la serralada pirinenca, i un patrimoni artístic i arquitectònic de gran valor, sobretot el format per les esglésies romàniques, però en el qual també podem incloure altres edificis i estils, fins i tot els més contemporanis”. A més, les terres andorranes ja estan avesades a l’art: “el país té una sensibilitat especial cap a l’art –subratlla Moles– com ho demostren les nombroses escultures situades a espais públics, de les obres de la CASS – Caixa Andorrana de Seguretat Social, instal·lades en diferents punts del territori nacional, a La Ruta del Ferro, o les freqüents exposicions que s’hi programen”.

L'ALA es desplega durant un mes arreu del territori de les parròquies que formen Andorra. “L’Àrea Logística de l’organització –explica– ha identificat més de 50 ubicacions originals situades en les set parròquies del país i que considera idònies per a instal·lacions de land art. Un cop contrastades amb els responsables de Medi Ambient i Cultura de cadascun dels Comuns (Ajuntaments), s’ha fet la tria definitiva de les ubicacions. Cada artista ha participat en l’elecció del seu espai per elaborar una proposta en context real, per inserir-la al màxim a les circumstàncies de l’entorn. Durant els dies previs a la Biennal, veurem com els artistes preparen in situ les seves instal·lacions, la qual cosa –afirma– serà un atractiu afegit”. Una de les característiques del land art, és ben sabut, és la seva qualitat d'art efímer i els organitzadors ens són plenament conscients: “algunes peces es desmuntaran un cop acabada la Biennal, d’altres evolucionaran amb el permís de la natura i d’altres quedaran permanents aquí”. 

Des dels inicis del land art, van sorgir veus crítiques i es va crear certa controvèrsia al voltant d’algunes intervencions en el paisatge, com el cas, per exemple, de la instal·lació la Costa Coberta de Christo (es va tapar durant 10 setmanes Little Bay, a Austràlia, per tal de frenar l'erosió natural de les roques), i va néixer, en paral·lel, l’etiqueta d’eco art o d’art mediambientalment responsable. El curador defuig les polèmiques i argüeix: “La nostra missió és molt clara, ja que volem posar en valor el grandíssim patrimoni natural i cultural andorrà”. I afegeix: “Si volem ser un referent cultural i augmentar el prestigi internacional del país, hem de projectar un missatge on el medi ambient i el patrimoni artístic andorrans no se sentin agredits, tot al contrari, que els puguin donar un valor afegit”. 

Enguany, amb la primera edició de l'ALA, es fixaran les bases d'un nou esdeveniment cultural i, a hores d'ara, és complicat preveure quin en serà el seu futur: “El nostre objectiu a curt termini és fer una Biennal de qualitat que esdevingui un èxit. Per a la pròxima edició, un cop extretes les conclusions d’aquesta, probablement el Comitè organitzatiu serà un altre i en tot cas serà el comissari d’ALA 2017 qui decidirà el nou rumb”, conclou Moles.

___

Publicat a Revista Bonart, agost-setembre-octubre de 2015

Tribut al paisatge

La pintora Assumpció Mateu presenta la instal·lació Emmarcant el somni: diàleg a La Vinya dels Artistes del Mas Blanch i Jové

L’obra de l’artista Assumpció Mateu (Girona, 1952) està estretament lligada a la natura i al paisatge que l’envolta. L’observa, el contempla, hi dialoga i, finalment, es rendeix a l’entorn. S’expressa, amb respecte quasi reverencial, per la naturalesa, a través del fotocollage, la poesia visual, la pintura, la instal·lació i, fins i tot, l’escriptura. 

El passat 18 de juliol es va instal·lar la peça Emmarcant el somni: diàleg a La Vinya dels Artistes del Mas Blanch i Jové. “Un paisatge tan potent i preciós –relata Mateu– com són les terres de Lleida, i particularment La Pobla de Cérvoles.  Un entorn envoltat de vinyes, oliveres, alzines, roures i el vent que no deixa de bufar fent que el cel estigui en continu moviment”. L’obra site-specific és una instal·lació espectacular. L’artista ha construït un marc de ferro oxidat d’enormes dimensions (“que pot semblar una porta al paisatge”, matisa) per enquadrar una gran alzinera, que destaca per sobre de la resta de camp. Aquest marc, que fa de porta o de finestra, col·locat a certa distància de l’arbre, enquadra i ressalta un fragment de l’entorn, i és, a la vegada, per l’altra cara, mirall del cel i el camp que l’enrevolta. “El seu retall de paisatge –escriu Glòria Bosch, directora d’Art de la Fundació Vila Casas, a propòsit d’Emmarcant el somni: diàleg– és una opció personal que no altera l’entorn sinó que s’integra amb respecte, un tot que esdevé testimoni íntim de la seva filosofia vital i creativa: l’experiència de l’assumir a través de la mirada i de l’impacte rebut pels sentits”. L’obra és completa amb una escala blava, situada al costat de l’arbre, que, en paraules de Mateu “lliga la terra i el cel” i apunta ben amunt, per sobre de la copa de l’alzina. La peça s’integra amb l’espai i, a la vegada, l’entorn es fa obra d’art. “Des de bon començament –explica la creadora– tenia clar que no volia fer una escultura i col·locar-la al mig del camp, pretenia provocar un diàleg”.

La Vinya dels Artistes és un projecte del celler familiar Mas Blanch i Jové –una iniciativa personal de Joan Jové i Sara Balasch– que cada any convida un creador a intervenir a les seves terres. Abans de Mateu, artistes com Josep Guinovart, Joan Brossa, Carles Santos, Gregorio Iglesias, Esteve Casanoves i, l’any passat, Susana Solano han participat en el projecte. Tot i que les peces estan prou separades unes de les altres, Mateu reconeix que “perceps la companyia de les altres obres, encara que estigui lluny”.

___

Publicat a Revista Bonart, agost-setembre-octubre de 2015

Andorra es rendeix al 'land art'

El país dels Pirineus acull, del 10 de setembre al 10 d’octubre, la 1ª Biennal Internacional Andorra Land Art

Prop d’una trentena d’artistes, arribats de nou països, despleguen les seves peces i instal·lacions arreu de les set parròquies del país (Canillo, Encamp, Ordino, La Massana, Andorra la Vella, Sant Julià de Lòria i Escaldes-Engordany) durant la primera edició de l’Andorra Land Art (ALA). Segons el comissari de la mostra, Pere Moles, la fita busca “posar en valor el grandíssim patrimoni natural i cultural d’Andorra, amb la premissa de construir un paisatge contemporani, és a dir, una manera diferent d’interpretar un lloc, un territori, un país”.

A mitjans del seixanta, Robert Morris, que va realitzar amb Steam, una de les primeres peces de land art, va escriure a propòsit de treure l’art dels espais tradicionals d’exposició i intervenir en el paisatge: “Per què no col·locar l'obra a l'exterior i canviar més els termes?”. L’earth art o art de la construcció del paisatge neix als Estats Units i es considera una extensió del projecte minimalista. Mentre que els minimalistes s’enfronten a l’espai de la galeria, els artistes del land art ho fan al mateix paisatge i capgiren els termes (seguint la cita de Morris) que fins ara havien estat vàlids. El camp semàntic d’aquest art nou inclou: peces site-specific, art efímer i degradable i, per tant, la importància de documentar, fotografiar i gravar les obres. Tots tindreu el cap la Costa Coberta de Christo, les sites sculptures de Robert Smithson, o El llamp al camp, de Walter de Maria. L’ALA, patrocinada per les principals institucions andorranes (Govern, Consell General, Andorra Turisme, Comuns, entre d’altres), ha proposat a un seguit d’artistes treballar amb el paisatge andorrà, “capgirar els termes” i intervenir la natura amb les seves instal·lacions. En total, s’ha posat a disposició dels creadors una cinquantena d’ubicacions arreu de les set parròquies, entre espais d’alta muntanya (indrets de gran valor natural i paisatgístic), espais urbans (zones de molta afluència de públic) i espais tancats, on s’ofereixen exposicions i xerrades.

Megalo-X de David Vanorbeek

Entre els participants a la Biennal, que compta amb un pressupost de 175.000 euros, destaquen Martin Hill i Phillipa Jones, britànics establerts a Nova Zelanda, que són els responsables de la conferència inaugural, el 10 de setembre. El nord-americà Stuart Williams presenta, a la plaça del Consell General d’Andorra la Vella, Five Orange Spheres, una instal·lació que ha viatjat arreu dels Estats Units i Europa. La francesa Marie-Hélène Richard desplega Bois de Poche, un seguit de llumins de gran format (24 vegades més grans que els reals) que semblen haver caigut de la butxaca d’un gegant que s’ha repenjat a la façana del Museu del Tabac, al centre urbà de Sant Julià de Lòria. El belga David Vanorbeek situa l’escultura de filferro galvanitzat (reciclat de les vinyes del sud de França) Praying Mantis, davant la capella de Sant Jaume dels Cortals (Encamp), a prop de l’escultura Lloc pagà, de Michael Warren. L’artista ubica la peça de grans dimensions, creada l’any 2013 amb metalls reciclats soldats, Megalo-X, a l’entrada de la Vall d’Íncles (Canillo). Es tracta d’una ‘x’ enorme que, segons Vanorbeek, recorda les marques de geolocalització emprades actualment. I, al Port de Cabús, hi ha Le Cercle Carré, realitzada el 2010 a partir de metall reciclat soldat. La peça funciona justament com a mirador de l’obra de Dennis Oppengeim, Tempesta en una tassa de te. Per la seva banda, la polonesa Ludwika Orgozolec penja The Space Crystallization, al centre històric d’Andorra la Vella. A més, l’escultor espanyol dEmo, conegut per les seves peces coloristes i d’estètica pop, exposa un gall de grans dimensions daurat, al carrer Major d’Ordino, i un burro blanc, que ha esdevingut el símbol adoptat per l’organització, al centre d’Escaldes-Engordany, al punt d’informació de la Biennal. En aquesta mateixa ubicació, el català Eudald Alabau situa Cub de vidre, una mena de tapís orgànic vegetal, i Espiral de la no violència, una peça feta amb la participació dels escolars. Al Prat del Colat, els catalans Víctor Mata i Josep Lluís Vendrell posen l’escultura de pissarra i pedra Aprisió. Per la seva banda, Xavier Puente presenta el seu conjunt escultòric format per tres mòduls Into the wood, al claustre del Santuari de Meritxell. A més, com a artistes locals, Miquel Mercè proposa Longitud sense amplada, a la tartera de Carroi (Pic de Carroi), una línia recta que contrasta per la seva artificialitat amb l’entorn; i a la plaça de la Germandat, concretament sobre la façana principal del Centre Cultural i de Congressos Lauredià, de la parròquia de Sant Julià de Lòria, Anna Mangot exposa l’obra colorista Teixint cultura.

La majoria d’aquestes propostes són efímeres, és el que passa amb el land art, l’erosió natural, les inclemències meteorològiques, el pas del temps i les estacions s’encarreguen de transformar dia a dia les intervencions, però algunes romandran al territori com a testimoni d’aquesta primera edició. A més de les instal·lacions in situ, la Biennal ofereix una sèrie d’exposicions que recullen obres generades a altres indrets i que donen una visió ampliada de l’art terrestre. La parella formada per Hill i Jones exposa Beyond: The Watershed, un conjunt de fotografies ambientals. El britànic Joseph Ford mostra la seva fotografia aèria a Aerial Diptych 2012-14. Mercè exhibeix les seves instantànies de paisatges màgics i intrigants a Beyond Vision i, a més, la galeria Pilar Riberaygua d’Andorra la Vella acull Poetic Contrast, fotografies atmosfèriques que narren una part del viatge de la vida de l’aigua. Al Parc Natural de Sorteny, hi ha Life is flow, la proposta de Susanna Ferran i Frederic Hoffman que barreja fotografia, vídeo i conceptes espirituals.

Totes aquestes expressions, però, no són noves a Andorra. El país compta amb algunes experiències prèvies. Són un bon exemple les escultures que la Caixa Andorrana de Seguretat Social va col·locar, durant els vuitanta, arreu del territori o la Ruta del ferro, un itinerari escultòric a l’aire lliure que va de la Farga Rossell de la Massana fins a la Mina de Llorts d’Ordina. La Biennal es refereix a totes aquestes peces i, afegint nous discursos artístics a partir d’intervencions site-specific, proposa fer “país-atge”, tot embellint, una vegada més, el territori. 

___

Publicat a Revista Bonart, agost-setembre-octubre de 2015

Art 35

La pregunta del milió: l'art ha de ser compromès amb el seu temps? A l'exposició dels deu guanyadors del certamen de pintura i fotografia Art<35, destinat a creadors de menys de 35 anys, no hi trobareu resposta clara però val a dir que hi prolifera una mirada curiosa i, alhora, crítica sobre el paisatge, víctima de l'especulació urbanística, primer, i, posteriorment, de l'abandonament per mor de la crisi.

El periplo, de Javier Artero

Són interessants les fotos d'aire documental de Clara Palomar. A Edificios para habitar presenta, com si fos un inventari, cases rurals -dels voltants de Castelló- en runes, que ella anomena “refugis de memòria”, al costat d'habitatges nous. Aquesta mateixa postura d'estranyesa davant d'un paisatge canviant, a base de totxana i ciment, és a Paisaje en construcción, on Mar Guerrero retrata el procés d'urbanització de la costa mallorquina. Complementen aquesta cartografia pel paisatge contemporani les instantànies de Sonsoles Company que, a la manera de hoppers deshabitats, conviden a imaginar històries per construccions a mig fer. I les Visualitzacions de l'espai del no-res de Mònica Planes. Aquí l'artista es fixa en objectes anodins (malles, murs o uralites envoltant un edifici) que sovint passen desapercebuts. Di+IA group submergeix la tela en acrílic tot creant pintures escultòriques i Aïda Andrés explora les possibilitats del gravat a la suite Les maneres. Iker Lemos realitza la seva obra a partir d'apropiacions i reproduccions mentre que Cristina Santos reflexiona sobre l'acumulació d'imatges que saturen la xarxa. 

El recorregut desigual de la mostra continua amb Javier Artero i Charlotte Jansen, que ofereixen un punt de vista plàcidament contemplatiu i bell de l'entorn. Emulant el quadre Viatger davant un mar de boira, de Friedrich, el projecte El periplo, d'Artero, revisa les idees romàntiques del viatger. Jansen, per la seva banda, descobreix una Barcelona en plans nadirs a Un tros de cel. Val la pena seguir-los la pista.

3 estrelles

Galeria Trama i Sala Parés. Fins al 26 de setembre.

__

Publicat a Time Out, 16/09/15 

Galeria Eude: 40 anys apostant pel paper

Fina Furriol va obrir les portes de l'establiment, al carrer Consell de Cent, 278, de Barcelona, el maig de l'any 1975, amb una exposició d'obra gràfica de Richard Hamilton. Aquesta inauguració, que va cridar l'atenció als cercles culturals de l'època, va ser tota una declaració d'intencions del tipus de projecte que s'engegava. Una proposta atrevida, especialitzada en gravat i paper, que apostava per artistes com Jasper Johns, Joseph Beuys, Man Ray (a qui va dedicar la primera exhibició a la capital catalana), entre d'altres.

Durant anys, la galeria -amb el nom d'una monja del segle X pionera en signar, com a artista, les seves miniatures- va importar obra gràfica d'estrangers poc coneguts o inèdits a l'estat espanyol i, progressivament, va exposar artistes locals. La seva germana, Maria Rosa Furriol, que es va fer càrrec de l'espai l'any 2007 quan la Fina va emmalaltir fins a traspassar, matisa que “bàsicament es dedicava a creadors anglosaxons perquè tenia contactes amb el British Council, fet que va ajudar-la a portar noms que no es coneixien aquí”. Durant anys, la fundadora i directora de l'establiment, va donar suport a joves artistes i a la difusió de fotografia, vídeos i instal·lacions. A la vegada, però, exposà gràfica de mestres de l'avantguarda del segle XX com Miró, Tàpies, Chillida o Moore. De fet, ja coneixia aquest mercat: entre 1970-1975 havia dirigit, juntament amb l'editor Gustavo Gili, la Galeria 42, especialitzada en gravat. Per a Eude, es va interessar, des d'un bon començament, per l'obra seriada i els múltiples, ja que, amb preus més baixos, podria arribar a un públic ampli.

Exposició Richard Halmilton "Obra gràfica i múltiples" (maig, 1975). Fotografia de Francesc Català-Roca

Des del centre de la sala, on s'exposa, amb motiu del quarantè aniversari, la mostra Manel Esclusa. Selecció de fotografies 1977 a 2014, Maria Rosa explica que la seva germana va ser una de les precursores a incorporar fotografia. “A banda de ser una pionera en acollir gràfica, tenia debilitat per la fotografia i va ensenyar, per primer cop a la ciutat, obra de Pilar Aymerich, Lee Miller, David Hockney, Gomis, Man Ray...”. Precisament, la galeria ha decidit celebrar quatre dècades amb el portfoli Homenatge a Man Ray editat per la galeria (1980-1981), on hi ha instantànies vintage d'Esclusa, Joan Fontcuberta, Humberto Rivas, Toni Catany, Manolo Laguillo, Ferran Freixa i Jaume i Jordi Blassi, així com una selecció de temes del mateix Esclusa.

Segona etapa continuista

Maria Rosa confessa que quan va decidir fer-se càrrec d'Eude la seva vinculació amb el negoci havia estat, fins aleshores, mínima. “M'interessava el que feia la meva germana, però jo era mestra d'anglès i castellà; sempre m'ha atret l'art i procurava incloure-ho a les meves classes. A més, m'havia comprat un gravat de Miró i tenia una petita col·lecció de cartells de Hockney, però això era tot. Quan vaig veure que la meva germana havia de  deixar de treballar, vaig pensar que la galeria no podia tancar, que s'havia de seguir la línia que ella havia iniciat i, qui sap, potser arribar fins al quarantè aniversari!”. I afegeix: “em van recomanar anar traient el que hi havia en estoc, començava l'època de recessió i s'anunciava l'augment de l'IVA...” Qui dia passa any empeny i després d'exposar obres dels fons (amb Hockney, Tàpies, Moore, Català-Roca, Gomis...), en diverses mostres col·lectives i individuals, a manera de picada d'ullet a la trajectòria d'Eude, amb Expressionisme Abstracte: Alechinsky, Apple, Dubuffet, Hartug va rebre el Premi de l'Associació de Crítics d'Art de Catalunya (ACCA) a la millor exposició del 2010. “Aquest reconeixement inesperat -assegura- em va motivar a seguir treballant”. I, a poc a poc, s'ha atrevit a organitzar exhibicions d'artistes que no formaven part del fons, com en el cas de Miguel Condé. A més, reconeix que ha arribat a comprar “alguna cosa que sabia que vendria de seguida i que em servia per completar alguna sèrie”. El que s'ha estroncat, però, ha estat la participació en fires. “La Fina va anar a Arco durant més de vint anys i a Colònia durant prop de deu. Jo vaig decidir anar a Estampa, però potser no hi tornarem perquè són massa despeses”.

Exposició Richard Halmilton "Obra gràfica i múltiples" (maig, 1975). Fotografia de Francesc Català-Roca

La flamant galerista, que, fent memòria, recorda que als anys setanta, abans que la seva germana creés Eude, va fer els seus primers passos en això de l'art i va organitzar una mostra a Boronat -un artista català de tintes i olis que va conèixer a Mèxic- a la sala Guifré i Escoda, diu que no s'imagina jubilada. “Mai m'ha importat la jubilació i aquesta és una feina que representa un repte constant per a mi”. Agraeix al públic el suport rebut tots aquests anys i subratlla l'interès de clients i galeristes estrangers d'arreu del món, dels Estats Units a la Xina. Projectes de futur? “Ja tinc al cap alguns dels artistes que m'agradaria exposar al llarg dels pròxims mesos: Ibarrola, Castillo, Susana Solano, Catany, Fontcuberta... És difícil pensar molt més enllà i veig complicat apostar, ara, per joves creadors, com va fer la Fina”. La seva, és una proposta continuista, però realista i, sobretot, entusiasta.

___

Publicat a Revista Bonart, agost-setembre-octubre de 2015

Joan Ponç. L’enigma

Vagi per endavant que l’obra de Joan Ponç em fascina. El cap de dimoni colorista amb una sola banya, de finals dels quaranta, que fa de cartell de l’exposició i acumula part de la simbologia ponciana, pareix un autoretrat i em recorda la cita de Montserrat Roig: “El pintor Joan Ponç té cara de dimoni de capitell medieval”. 

I és que les siluetes diabòliques són una constant. Ja hem entrat al seu món, benvinguts, un espai oníric, ple de màgia i misticisme. Estructures humanoides, assemblatges impossibles (entre homes-animals-objectes) i anatomies fantàstiques: penis d'enormes dimensions d’on hi neixen peixos, ulls i espirals, en escenografies nocturnes i fantasmagòriques.

Ponç (Barcelona, 1927 – Sant Pau de Vença, 1984), un dels fundadors del grup avantguardista Dau al Set juntament amb els pintors Modest Cuixart, Antoni Tàpies i Joan Tharrats, el poeta Joan Brossa i el filòsof Arnau Puig, va viure gairebé dos lustres al Brasil i ha estat un dels grans oblidats de la seva generació, tot i la interessant producció. De fet, ell no se n’amagava de dir “sóc un pintor maleït i estic content de ser-ho”. Però, per fi, a la tardor del 2017, La Pedrera el traurà de l’ombra i li dedicarà una retrospectiva. L’enigma, que acull disset obres, entre pintures i dibuixos dels anys 1947-1968, pot servir com a tastet per endisar-se en l’univers poncià o bé descobrir-lo: quina sort poder-lo veure per primer cop! Diria que, tal vegada, falta un no-sé-què que acabi de posar la cirereta en aquesta mostra, on un paisatge del Bruc –hi va viure uns anys– comparteix sala amb els bells figurins del ballet d’Antonio Gades. Però, tant se val, cal celebrar que la Mayoral s’hagi decidit ara a exposar-lo de nou. És sempre meravellós i estimulant contemplar un ponç.

El pintor va col·laborar amb nombrosos poetes i autors coetanis i, a més, va realitzar gravats per a El Quixot de Cervantes i La metamorfosi de Kafka.

Es projecta el vídeo Joan Ponç – J.V. Foix. La pell de la pell, on es veu la relació entre artista i poeta després de crear el volum de bibliòfil homònim.

4 estrelles.

Galeria Mayoral. Fins al 31 d’agost.

__

Publicat a Time Out, 15/07/15 

Expo: Contra Arranz-Bravo

Dijous 1 d'octubre, a les 20h, coincidint amb el Barcelona Gallery Weekend, inaugurem l'exposició Contra Arranz-Bravo, que he comissariat per a la Fundació Arranz-Bravo de L'Hospitalet del Llobregat.

S'inclouen obres de Natàlia Giné, Lluc Baños i Gerard Ballester que interpel·len peces de la col·lecció Arranz-Bravo.

---

Anna Carreras hi dedica un article de prèvia al número 171 de la revista Bonart:

Bigas Luna, el pintor que va fer cinema

Juan José Bigas Luna (Barcelona, 1946 – La Riera, Tarragona, 2013) com a cineasta no necessita gaires presentacions: director nombroses vegades guardonat i autor, entre d’altres, de l’anomenada Trilogia Ibèrica, formada per Jamón, jamón (1992), Huevos de oro (1993) i La teta y la Luna (1994). Menys coneguda, però, és la seva faceta com a artista que, de fet, arrenca a la dècada dels setanta, uns anys abans de rodar Tatuaje (1976), el seu primer llargmetratge.

Prové de l’interiorisme i del disseny industrial i debuta com a videoartista i investiga en el cap de l’art conceptual i les tecnologies de la imatge. Malgrat la seva extensa i aplaudida carrera cinematogràfica, Bigas Luna, fill de pintor, no es va amagar mai de reconèixer que la seva gran passió era precisament la pintura. Al cinema, és sabut, explota l’erotisme a tots els nivells; al llenç, en canvi, aposta per una pintura orgànica, es rendeix a la natura –el seu taller està entre horts, a Tarragona–, investiga textures i experimenta amb el deteriorament de les seves pròpies creacions.

Després de rodar Angustia (1987), el cineasta es retira a pintar al seu particular refugi, abans de tornar a treballar per a la gran pantalla. Aquest camí d’anada i tornada serà recurrent al llarg de tota la seva vida. El cinema li donarà èxit i reconeixement, però, així i tot, no deixarà mai de banda el videoart, la pintura i la fotografia. És justament al mig del camp de Tarragona, on neix Salomó, un espai creatiu que pren forma amb la col·laboració de l’amic i galerista Pere Soldevila i de l’artista italià Paolo Maggis. En aquest context apareix Bioners (“amants de la vida”, segons Bigas Luna), una plataforma des d’on es promouen tot tipus d’activitats culturals.

La Fundació Vila Casas presenta, del 21 de setembre al 20 de desembre, a la seu de Can Framis, a Barcelona, l’exposició Bigas Luna. Una de Bigas i una de Luna, amb una selecció de peces de l’artista. Com escriu Glòria Bosch, comissària de la mostra, al text del catàleg, “Li agradava dir-se creador del temps i les seves interpretacions constitueixen un autèntic assemblatge on es viuen les contradiccions, els diferents ritmes narratius que donen visibilitat en aquest encreuament extraordinari de pintura, cinema, fotografia, escriptura, ciència, tecnologia... Bigas Luna s’interessa per una alquímia entre els pensaments, les coses i els fets, un sentit que –segons Rotelli– l’empeny a buscar altres llenguatges”. En una de les seves peces, on la lletra, l’escriptura i el paper hi tenen un pes important –dibuixa sobre vells guions o fa anotacions en fulls amb dibuixos–, el polifacètic artista, escriu la màxima: “El desig de triomf significa gairebé el mateix que la por al fracàs”. Una manera d’invocar, de nou, les muses i seguir, sigui com sigui, creant. 

___

Publicat a Revista Bonart, agost-setembre-octubre de 2015

Algo huele a podrido en Dinamarca

“Algo huele a podrido en Cataluña. La patria está muerta”, grita Guillem, el protagonista de L’hort de les oliveres (El huerto de los olivos), poco antes de suicidarse en la bañera, representando así la escena del bello retablo La muerte de Marat de David para, finalmente, morir en brazos de su madre en una suerte de pietà contemporánea. La obra teatral, firmada por el dramaturgo Narcís Comadira y dirigida por Xavier Albertí, puede verse en el Teatre Nacional de Catalunya (TNC) de Barcelona hasta mañana domingo y enfoca la decadencia de una familia burguesa, los Bofill. 

Pero situémonos en esta historia. Todo ocurre en una gran finca con doce hectáreas de olivos. Desde la casa, a lo lejos, se intuye el mar, en las afueras de la localidad de Riudejoncs de las Arenas, un lugar inventado pero que bien podría ser cualquier punto de la costa mediterránea. El disgregado clan familiar, formado por una madre con sus dos hijos (y sus respectivas parejas), se reúne en la noche del Jueves Santo para decidir qué hacer con el patrimonio heredado del padre. En la cena también están invitados el cura del pueblo, el notario y su hija, la criada y el poeta, alter ego del autor. Guillem se ve forzado a elegir entre conservar los olivos y la tierra que le dejó su padre o, presionado por su madre y su hermana, venderlos al mejor postor, en este caso unos inversores rusos que planean arrasar el huerto para convertirlo en un resort de lujo.

“El huerto y la casa son mi patria y la patria no se vende”, asevera el personaje dirigiéndose a su madre, interesada en deshacerse de la propiedad y, de paso, disponer de dinero en efectivo. El inicio de la trama de esta historia nos es, pues, tremendamente familiar. No sólo por el fantasma de Shakespeare que sobrevuela la frase que grita el protagonista antes de suicidarse, sino por la cultura del pelotazo que hoy sabemos que fue responsable de llenar la costa española de cemento, entre máquinas excavadoras y grúas, en pro del crecimiento de la economía y del PIB. Recalificaciones por doquier, inversiones inmobiliarias extranjeras, construcciones de segundas y terceras residencias, campos de golf en zonas de secano… “La novísima forma de corrupción es el urbanismo y la ordenación del territorio”: el valenciano Antonio Vercher, fiscal de sala del Tribunal Supremo, dio este titular en septiembre del 2003, en la conferencia inaugural del seminario Corrupción: causas, efectos y tratamiento jurídico, cuando nadie quería verle las orejas al lobo. Vercher apuntó, además, que parte de la burbuja inmobiliaria en la que vivía sumida España por aquel entonces se debía a la corrupción. Ningún político, informaron los medios, asistió a dicha conferencia.

“Tu país se ha muerto, vende lo poco que todavía queda y saca lo que puedas”, trata de convencer a Guillem el notario, quien no sólo está invitado a la cena, sino también a repartirse el pastel del negocio con los rusos. Esta idea de “sacar lo que puedas” de una propiedad, unas tierras, un paisaje, es la que ahora se ha trasladado en muchos despachos gubernamentales de la vieja Europa. Precisamente, el documental Europa en venta, dirigido por Andreas Pichler y producido por Point du Jour y GraffitiDoc con la coproducción de Arte France i Rai Cinema, que hace unos pocos meses emitió el programa 60 minuts de TV3, indaga sobre ese hecho: con la crisis económica como pretexto, algunos gobiernos europeos, endeudados, han buscado nuevas fuentes de ingresos vendiendo y, por lo tanto, privatizando parte del patrimonio público y de sus espacios naturales. Restos del muro de Berlín, bosques en Irlanda, islas en Grecia, la gestión del Parque Güell o del Coliseo romano, yacimientos arqueológicos… “Todo es vendible”, se dice en el documental para cuestionar el modo en que los gobiernos se deshacen de bienes que en realidad (nos) pertenecen a todos. A partir de ahí, surgen los interrogantes: ¿Quién decide el valor y el precio del patrimonio? ¿Quién es el mejor comprador? ¿El sector privado es más eficiente gestionando estas propiedades? Son las mismas preguntas que planean sobre el escenario donde se representa la pieza escrita por Comadira. “Todos se han hecho ricos con el hedor y la suciedad del país”, se lamenta nuestro shakesperiano protagonista. “Déjate de patrias y de nostalgias”, le espeta la madre.

Más allá del huerto y de la casa de L’hort de les oliveres, en esta obra con toques de tragedia, vodevil y opereta se interpela al espectador sobre el destino de la sociedad y la cultura europeas. Desde el inicio nos queda claro que en esta historia no sólo están en juego la suerte de unos cuantos olivos y unos millones de euros, sino todo aquello que el protagonista entiende que forma parte de la identidad y la cultura propia y la de su país. El título de esta pieza de metateatro remite a los textos fundacionales de la cultura occidental: por una parte, El huerto de los cerezos, de Chéjov; por otra, la narración de la Santa Cena y, por último, claro, Hamlet, cuyo título original, no lo olvidemos, es La tragedia de Hamlet, príncipe de Dinamarca.

Situémonos de nuevo en territorio español pero retrocedamos unos años, aquellos del boom inmobiliario, en los que se decía que el ladrillo era una inversión segura, un valor refugio, más conveniente que el propio oro: que nunca se devaluaría. En 2004, cuando todavía no éramos o no queríamos ser conscientes de la que se nos venía encima, el artista Daniel G. Andújar (Tecnologies to the People) presentó el proyecto La cultura del ladrillo, una instalación que ilustraba la corrupción urbanística en la zona de la Vega Baja del Segura (Alicante) mediante grabaciones distorsionadas que reproducían casos de chantaje a políticos locales y fotografías del territorio afectado. La pieza se exhibió en la muestra Tour-ismos. La derrota de la disensión de la Fundación Antoni Tàpies (coincidiendo con el controvertido Forum de las Culturas), y en su descripción G. Andújar decía: “Los intereses turísticos de ayuntamientos, promotoras, técnicos y del propio ciudadano han llevado a construir, en la cada vez más ancha franja costera, una acción depredadora cuyas consecuencias no parecen importarle a nadie. Un verdadero muro se extiende ya imparable hacia el interior desde la costa mediterránea. Hay pueblos del interior que están perdiendo su configuración y las características de su entorno; el urbanismo también está siendo bastante agresivo en la segunda fila de playa. Esta actividad turística ha supuesto y supone un impacto ambiental definido y constatado, pero también una transformación y un cambio fundamental del contexto social, político, económico y cultural”.

El 2007 se recuerda como el año del fin de la burbuja inmobiliaria y del declive de la economía (no hace falta entrar en detalles: crisis, desaceleración, recortes, quitas, deshaucios, rescate, reforma laboral…). El despertar del sueño del cemento. Desde entonces, los inmuebles han caído, en algunos casos, más de un 50%, debido a la cantidad de viviendas que hay en stock y a la falta de compradores. Ese clásico incombustible del sistema capitalista: hay más oferta que demanda. De hecho, los encargados del repunte de ventas en la costa son inversores extranjeros. Primero llegaron los alemanes y los ingleses, y ya con la bajada de precios se han animado también los nórdicos, escandinavos y rusos. En la Feria del Salón Inmobiliario Internacional de Madrid (SIMA), que se celebró entre el 7 y el 10 de mayo, dicen que se evidenció un cambio de rumbo. Se ofertaban más de 10.000 viviendas, la mayoría en la costa Mediterránea. Los organizadores aseguran que el sector se está recuperando.

La prensa especializada en noticias económicas anuncia de nuevo que, superada la depreciación de los pisos, vuelve a ser un buen momento para invertir en vivienda, sobre todo en la costa. Menudo déjà vu. Hace unos cuantos años que los rusos han desembarcado con fuerza en el litoral valenciano y catalán. Lo suyo es la segunda residencia de lujo: viviendas que superan casi siempre el millón de euros. El año pasado, un 10% de las compraventas que se realizaron en Cataluña fue con capital ruso, principalmente en la provincia de Barcelona; un 13,21% en la Comunidad Valenciana, donde destaca Alicante. Muchos de estos compradores se beneficiaron del proyecto de mercantilización del permiso de residencia, conocido como golden visa, impulsado por el gobierno español en 2013 y que ofrece el visado a cambio de la adquisición de un inmueble valorado en más de medio millón de euros. Hasta finales del año pasado, 530 extranjeros ricos —ciudadanos rusos, chinos y árabes— han obtenido la residencia en España comprando vivienda de lujo. Pero el gobierno se plantea, ahora, suavizar los requisitos administrativos para llegar a la anhelada cifra de los 2.000 previstos. Vuelve a sonar la fanfarria del Bienvenido Mister Marshall, pero esta vez a ritmo de polca. El dinero de quienquiera que lo tenga —conseguido, además, de la forma que sea, pues ante lo lícito, o no, de su procedencia toca cerrar los ojos— ya está aquí para pagar lo que haga falta. Qué más da que sean huertos de cerezos, olivos o naranjos. Los nuevos compradores buscan sol y playa. Se oyen de nuevo los cantos de sirena sobre el valor del ladrillo, pero el hedor de aquellos años del pelotazo —“en el imperio de la corrupción”, tomando la expresión del texto de Comadira— todavía persiste.

__

Publicat a El Estado Mental, 27/06/15

linl 

Reconeixement als artistes del futur

El premi de pintura internacional de la Fundació Guasch Coranty 2015 distingeix l’obra de Javier Arbizu. Les 40 peces seleccionades es podran veure fins al 29 de juliol al Centre d’Art Tecla Sala de L’Hospitalet de Llobregat.

Javier Arbizu amb el quadre Sense Títol (tremp gras sobre tela) ha guanyat el premi de pintura internacional 2015 de la Fundació Guasch Coranty que està valorat en 25.000 euros. En aquesta peça, l’artista planteja la presència, gairebé invisible, d'espais i cossos borrosos, desdibuixats, quasi imperceptibles. Una tècnica que, segons reconeix, ha esdevingut una constant en el seu treball. “La sèrie a la qual pertany Sense Títol –explica– parteix dels últims exercicis d'experimentació formal que estic desenvolupant a la Fundació Bilbarte. Un diàleg entre fotografia, pintura i escultura que, en la seva hibridació, es pondera per igual la dimensió física de l'obra d'art i l'efecte il·lusori de la imatge”.

El pintor, que resideix a Bilbao i que actualment està comissariant l’exposició micro>MACRO Appunti para interpretar una partitura per La Casa Encendida de Madrid, apunta l’origen de l’obra: “el punt de partida consisteix en la recodificació al medi pictòric i escultòric de fotografies analògiques, procedents d'arxius de Ciències Físiques, especialment arxius Geològics. Imatges que, alliberades de la seva funció empírica originària, se'ns presenten aparentment mancades de contingut, demandant ser articulades”.

Javier Arbizu, Sense títol

El segon premi ha estat per Dibujos de humo #políptico (fum sobre paper de cotó) d’Esther Señor García, del col·lectiu Señor Cifrián, que ha aconseguit 8.000 euros. El tercer premi, també de 8.000 euros, se l’ha emportada la instal·lació d’Alberto Gil Cásedas: "83'27". Uso de los signos ortográficos. Punto/Coma/Punto y coma. Hi ha hagut, a més, una menció d’honor per la peça Sense títol (tinta xinesa sobre paper) d’Imma Ávalos Marqués (Alicia Kopf).

En el segon i tercer premi s'inclou una estada de tres mesos al Piramidon Centre d'Art Contemporani de Barcelona, entitat col·laboradora amb el guardó. Des de la Fundació Guasch Coranty argumenten que “és interessant poder oferir als artistes guanyadors la possibilitat afegida de treballar a la nostra ciutat disposant de la infrastructura que ofereix Piramidon”. A més, el Centre d’Art Tecla Sala de L’Hospitalet de Llobregat acollirà, del 25 de juny i fins al 29 de juliol, les 40 obres dels artistes seleccionats. El dia de la inauguració de l’exposició es lliuren els premis als guanyadors.

El jurat de la quarta edició d’aquest guardó ha estat format pels artistes i comissaris Teresa Badia, Joan Fontcuberta, Alicia Vela, Xavier Grau i Susana Solano.

La Fundació privada d’art Guasch Coranty impulsa aquest premi de pintura internacional que, des de l’any 2008, es convoca triennalment amb l’objectiu “d’ajudar a la creació i difusió dels artistes professionals, menors de quaranta anys i de qualsevol país, que hagin acabat estudis superiors de belles arts”.

___

Publicat a Revista Bonart, agost-setembre-octubre de 2015

El Dalí més autèntic

L’exposició Dalí peculiar, que es pot veure fins al 18 d’octubre a Ca L’Anita (Roses), inclou un centenar de fotografies que Joan Vehí va realitzar al pintor empordanès

Fa uns mesos, Joan Vehí, el fuster de Salvador Dalí, explicava, en aquestes mateixes pàgines [Bonart, octubre-novembre 2014, número 167], com s’havia convertit, amb els anys, amb el fotògraf involuntari i gairebé exclusiu del geni del surrealisme. Per davant del seu objectiu, l’artista desfilava tranquil, s’oblidava de postures i es mostrava –en un entorn de plena confiança– natural; aflorava així el Dalí més autèntic. Ara, el comissari Pere Maset treu a la llum una selecció d’aquestes instantànies que el retratista va realitzar entre finals dels cinquanta i fins ben entrada la dècada dels setanta. Maset recorda que va començar a investigar als arxius de Vehí l’any 2004 i que, amb l’ajuda del galerista Franco Bombelli i del pintor Antoni Pitxot, va poder “documentar les imatges, identificar molts dels personatges i llocs que hi apareixen i conèixer els episodis retratats”.

La mostra Dalí peculiar, inaugurada el 28 de març i que es pot visitar fins al 18 d’octubre a Ca L’Anita de Roses, inclou unes 110 fotografies, algunes de les quals inèdites, on es descobreix “Dalí i els seus espais; és a dir –subratlla el comissari– la manera en què l’artista adaptava l’entorn i el feia dalinià, com en el cas de les imatges de Portlligat o les intervencions al castell de Púbol”. De fet, el fotògraf va poder captar gairebé tot el procés de reestructuració de l’immoble per la proximitat amb la parella. Maset matisa que aquesta exposició, que potser itinera a París, pretén “presentar un personatge molt peculiar, extravertit i divers i, a la vegada, l’empremta que deixava el geni per allà on passava”. Apareix el pintor, al taller, en una sessió de treball contemplant l’obra El descobriment d’Amèrica de Cristòfor Colom o bé rebent el rei Humbert de Savoia a Portlligat. En d’altres, es veu La Chunga ballant, Manitas de Plata tocant la guitarra o el dia en el qual l’artista va llençar al mar una model disfressada de sirena. A més, la mostra reserva un espai dedicat a Gal·la, posant de manera distesa. “Es tracta –conclou– d’una mena d’àlbum familiar de Dalí amb la gent amb la qual li agradava relacionar-se”. Per a Maset aquesta és una exposició “important per a la Fundació Joan Vehí perquè dóna a conèixer i es fa públic part del seu fons, després de no comptar amb el suport de l’Ajuntament de Cadaqués”.

___

Publicat a Revista Bonart, maig-juny-juliol de 2015

Indisposició general. Assaig sobre la fatiga

Martí Peran, el comissari de l'exposició, reivindica, en la societat de la “hiperactivitat nerviosa”, el dret a estar cansat. 

Proposa un recorregut per diversos estadis de la fatiga i la mandra a través d'una vintena de projectes artístics, que van del dibuix introspectiu de Sinéad Spelman o el de les Therapies esbojarrades de Nedko Solakov, als enunciats en forma de pancarta de Javier Peñafiel, passant per Un mundo basado en la evidencia, de Julia Montilla, una maqueta d'una ciutat construïda amb blísters de diferents psicofàrmacs per allò de la societat dopada, activa a base d'estimulants i antidepressius.

Sinéad Spelman, Back drawings (2013)

Peran es demana com representar estèticament aquesta apologia del tedi, enmig d’un entorn que valora a cop de “like” i polzes amunt l’acumulació d’experiències sense importar-ne l’interès, i ho aconsegueix. La mostra obre amb Sans Histoire de Mounir Fatmi, una barrera formada per obstacles hípics on es reprodueixen cites de L’art de la guerra, de Sun Tzu, un tractat de tàctica i estratègia militar que utilitzen moltes escoles de negocis com a guia per tal de millorar la competitivitat i la gestió de les empreses. A mesura que avanceu per les tres sales que acullen aquesta Indisposició general sentireu la lletania del vídeo Untitled (n’en finit plus), de João Onofre, o el monòleg dramàtic Not I, de Samuel Beckett, on una boca crida reiteradament “tot el que estic explicant no em va passar a mi”.

Un escenari que convida a cercar, per tal de sobreviure, alternatives al model imperant, a pensar en l’anomenada lògica del caragol i en les iniciatives entorn de les teories del decreixement que aposten per una producció i un consum sostenibles.

5 estrelles.

Fabra i Coats. Centre d'Art Contemporani. Fins al 31 d’agost.

__

Publicat a Time Out, 24/06/15