A Sense of Wonder / Carles Congost

The true artist helps the world by revealing mystic truths (‘El veritable artista ajuda el món revelant veritats místiques’) és un dels neons més representatius del llenguatge irònic que travessa la producció de Bruce Nauman. Que se n'espera, de l'obra d'un artista? Quin és el seu paper en la societat? A Sense of Wonder, comissariada per David Santaeulària, aplega els projectes més recents de Carles Congost: vuit vídeos realitzats al llarg de la darrera dècada. 

En aquestes peces trobem algunes de les referències recurrents que estructuren el seu treball: el sistema artístic i el procés de creació, la iconografia de la cultura de masses, la música –especialment pop, però també l'italo disco dels vuitanta lligat al so de Sabadell (un article a banda mereixeria Nova esplendor, produït específicament per aquesta exposició)–, la televisió, l'imaginari adolescent... i ho fa explorant i forçant les diferents possibilitats del cinema i els seus registres. Congost té l'habilitat de parlar de la nostra vida, del que ens resulta més proper, sense gaires estridències, però amb humor i, a vegades, també amb sorna. La seva proposta interpel·la i emociona a parts iguals. Ens situa en una posició còmoda; nosaltres controlem el llenguatge i els referents de la ficció, i ell ho aprofita per col·locar-nos, amb una impecable posada en escena, davant d'un mirall que ensenya les contradiccions de la vida moderna: qüestions identitàries, prejudicis, cultura del triomf... Amb tot això, creieu-me, és impossible no meravellar-se.

  

5 estrelles.

Centre d'Art Contemporani de Barcelona – Fabra i Coats. Fins al 22 de juliol.

__

Publicat a Time Out, 23/05/18 

Enrique Asensi: visita comentada

 

Activitat gratuïta. 

Informació i inscripcions:

938 777 745 

museu@larsa-montserrat.com

Art Libris, la consolidació d'un model de fira cada vegada més internacional

Com ja comença a ser tradició a Barcelona, del 21 al 23 d'abril, se celebra, al centre Arts Santa Mònica, la novena edició de la fira Arts Libris, dedicada als llibres d'artista i la bibliofília. 

Uns mesos abans, però, del 21 al 25 de febrer la fira, rebatejada per a l'ocasió amb el nom d'Arts Libris Barcelona aterra, per tercer any consecutiu, a Arco Madrid. “Érem inicialment satèl·lit –recorda Rocío Santa Cruz, fundadora i directora del projecte i, a més, editora i galerista– i ara ja podem dir que formem part de manera natural d'Arco. Això es tradueix amb molt més espai disponible dins la fira –afegeix–, amb estands més grans a dins del pavelló, per poder exposar els treballs i projectes d'una trentena d'editors internacionals”. Com en l'edició anterior, l'Speaker's Corner, amb una programació continuada, és el lloc per a la difusió i l'intercanvi de projectes amb comissaris, autors i editors participants. En aquest programa, destaca, per exemple, la conferència dramatitzada de l'artista Javier Peñafiel; la presentació de les publicacions del CA2M per part del seu director, Manuel Segade; o la presentació del llibre El arte de la mediación del comissari Oriol Fontdevila. La fira internacional del llibre d'artista i l'edició contemporània s'ha consolidat com a espai de referència a l'estat espanyol per a la difusió i la comercialització en el sector editorial, del llibre d'artista, el fotollibre i l'edició contemporània i funciona en el context d'Arco, amb una forta participació internacional i amb sectors afins com l'art contemporani. Enguany hi ha una trentena d'editors, entre les quals destaca la presència de llatinoamericans, amb set editorials arribades de l'Argentina, Brasil, Xile o Veneçuela, i altres set són catalanes. Tristan Barbarà és una d'elles. En aquest cas, l'editorial va, des dels inicis, a les dues fires i, com a expositor veterà, té una visió general del projecte: “L'edició de Madrid –comenta Barbarà– és més petita, però està més internacionalitzada. Hi ha editorials més establertes d'art contemporani i algun clàssic que no deixa de ser també internacional. En canvi, en l'edició de Barcelona, hi ha més projectes de recerca i d'investigació”, assegura. L'editor, un habitual de les fires internacionals (Basilea, Miami, Londres, Brussel·les, entre d'altres), continua: “Cada any intento portar alguna novetat, a més de treballs antics que he anat produint al llarg dels darrers trenta anys d'edició i sempre he tingut clàssics, com Tàpies o Miró. Enguany, entre altres coses, mostrem –apunta– Li (1988), de Jaume Plensa, amb dotze aiguaforts en negre; el llibre-poema en forma d'acordió Buraco numa folha (2007), de Francisco Troppa; una carpeta amb obra d'Alaleh Alamir; o el llibre Los trabajos de Persiles y Sigismunda de José Pedro Croft sobre un text de Cervantes”.

Més que una fira

“L'edició de Barcelona, sempre pels volts de Sant Jordi, és més que una fira –sentencia Sant Cruz–. S'ha anat ampliant el model al voltant del Simposi Internacional sobre Edició i Col·leccionisme, que enguany celebra cinc anys”. Una fira que es completa amb l'espai de conversa, difusió i intercanvi de l'Speakers Corner i, en aquest cas, amb l'exposició Biblioteques insòlites, comissariada per Glòria Picazo, una co-producció entre La Casa Encendida (Madrid) i l'Arts Santa Mònica. La mostra, entorn de la idea de biblioteca, arxiu i llibre, inclou obres d'Ignasi Aballí, Antònia del Río, Dora García, Francesc Ruiz o Oriol Vilanova, entre d'altres. Art Libris, a més, amb col·laboració amb la Fundació Sabadell impulsa el Premi Art Libris a les millors publicacions de l'any i, sota el segell de Sèrie AL, la realització d'un llibre d'artista edició limitada. El quart volum de la sèrie, que es publica aquest any, és Loophole de l'artista Wilfredo Prieto. En el moment d'escriure aquest reportatge, no estava tancada la nòmina de participants en la fira, però s'assegura la presència, per exemple, de la galeria Cànem de Castelló. La seva directora, Pilar Dolz, amb una quarantena d'anys de galerista, treballa activament amb obra sobre paper, amb obra gràfica i gravat, però també amb vídeo i fotografia. “Sempre hem anat a l'Art Libris Barcelona, a Madrid anàvem a Arco, però fa uns anys que ja no hi som. Havíem arribat a fer moltes fires internacionals, però després de tants anys ens centrem amb unes poques”, assegura. L'editorial Artika, dirigida per Marc Buil, és un dels altres estands a visitar. “Nosaltres –comenta– participem en moltes fires, també estem a Arco, i l'Art Libris de Barcelona, on hi anem des de fa quatre anys, ens sembla una proposta molt encertada, lluny d'ostentacions hi ha un alt nivell entre els estands i els visitants”. Per a l'ocasió, el director de l'editorial que enguany celebra quinze anys, avança el que hi mostren Cuerpos y flores, el primer i únic llibre d'artista d'Antonio López. Una mirada poètica sobre la natura, l’home i la relació entre tots dos, que recull per primer cop una selecció de les obres més emblemàtiques del pintor. A més, com a novetat, destaca el volum El Teatro, d'Henri de Toulouse-Lautrec. “És una autèntica joia, un estoig en forma de teatre que compila un llibre d'art amb trenta litografies, un llibre d'estudis i un altre de textos inèdits sobre la nit al barri bohemi de Montmatre”, conclou Buil.

Internacionalització

L'enfocament internacional d'Art Libris està en la mateixa concepció del projecte i es fa palesa any rere any amb la presència d'editorials llatinoamericanes a la fira. El 2017, però, es va fer un pas més en aquest sentit i Art Libris va formar part, per primera vegada, de la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara (Mèxic). “En la nostra primera visita a Mèxic –recorda Santa Cruz– vam obtenir el premi al millor estand de la fira que vam compartir amb l'Institut Català de les Empreses Culturals. Aquesta menció derivarà en una presentació més gran, en la pròxima edició, i la possibilitat de participar-hi amb editors que acompanyin el projecte”. Per altra banda, el mes d'abril, Art Libris viatja a São Paulo, amb un estand, en la línia del de Guadalajara. “Per a nosaltres, anar com a satèl·lit en aquestes fires, és molt important –argumenta. És allà on donem a conèixer el projecte a  futurs expositors i editors internacionals. Ens interessa l'àmbit mediterrani i, gràcies a Arco, hem pogut ampliar horitzons també a Iberoamèrica”. Quina és la clau de l'èxit de la fira? La directora ho té clar: “Es tracta d'innovar, intentar que el projecte, edició rere edició, estigui viu. Conèixer els editors, entendre les necessitats que tenen ells i també els artistes, estar atents a les novetats i a nous projectes per petits que siguin i estar també a prop de les institucions. El públic i els col·leccionistes han canviat molt”. I avisa entusiasmada: “L'any que ve, Art Libris complirà deu anys i ja estem pensant a fer alguna cosa grossa!”.

__

Publicat a Revista Bonart, número núm 181 febrer-març-abril 2018

Leticia Feduchi i Pascal Plasencia protagonitzen Dues exposicions a La Galeria

El 9 de març, La Galeria de Sant Cugat del Vallès, que enguany celebra vint anys, inaugura la mostra Dues exposicions amb obres de la pintora Leticia Feduchi (Madrid, 1961) i de l'escultor Pascal Plasencia (Barcelona, 1962). 

Leticia Feduchi

La Galeria exposa per primera vegada el treball de Feduchi, que conrea una figuració realista des de la pintura d'objectes, les natures mortes o els retrats. En aquesta ocasió, l'artista presenta una sèrie de bodegons de petit format on es recrea en les relacions cromàtiques de les composicions i la textura dels teixits que pinta al natural. “M'interessen les teles en relació a la pintura històrica, sigui en bodegons o en quadres de figures, on la vestidura és un element que forma part de la pintura des d'un punt de vista secundari”, explica. En els seus quadres apareixen, com a protagonistes de l'escena, draps de colors diversos arrugats o cobrint alguns mobles. Peces de roba que sovint es converteixen en taques de colors quasi abstractes, i que suggereixen, d'alguna manera, una presència humana. “Aquestes composicions de teixits -continua Feduchi- em serveixen per crear volums i jugar amb els clarobscurs, són forma i color, que és el que veritablement em motiva a l'hora de crear”.

Pascal Plasencia

En aquesta mateixa línia, en l'interès pel color i la llum, es troba el treball de Plasencia, un habitual de La Galeria. Aquesta és una exposició de transició per a l'escultor que presenta una vintena d'escultures i relleus en bronze i resina de polièster on es veu el camí entre dues etapes diferenciades, el recorregut entre l'obra antiga i la recent. “De les peces amb volums contundents fins a arribar a composicions quasi filiformes, que donen sensació de ser objectes efímers, en les quals la llum i el color de la pàtina prenen protagonisme i defineixen els nous interessos”, puntualitza. Plasencia, continua: “En aquesta nova poètica de l'objecte, les escultures deixen de ser representació de figures i coses per ser en elles mateixes”. L'escultor, que ha treballat amb temes tradicionalment de la pintura, com la figura humana i d'animals i els bodegons, argumenta que “canviant la tècnica clàssica de treball m'he adonat que s'ha modificat el concepte i que ara, realitzant les prèvies de guix, la meva escultura guanya en espontaneïtat. Em sento tan lliure com un pintor que treballa de manera més intuïtiva”, conclou.

Dues exposicions es pot veure a La Galeria fins a finals del mes d'abril.

__

Publicat a Revista Bonart, número 181 febrer-març-abril 2018

Miralls de pedra - Enrique Asensi | Museu de Montserrat

William Morris i el moviment Arts & Crafts a Gran Bretanya

Tot i haver viscut a l'Anglaterra victoriana, William Morris sembla un personatge renaixentista, un creador polifacètic que va ser prolífic dissenyador, així com artesà, poeta, il·lustrador, brodador, assagista, pintor, novel·lista i, entre moltes altres coses, activista polític socialista.

La pintura mural Morim de fam envoltats d'or, realitzada per Jeremy Deller pel pavelló britànic de la Biennal de Venècia del 2013, on apareix un Morris colossal llançant el iot del magnat rus Roman Abramovic a la llacuna veneciana –reproduïda aquí per l'artesà Stuart  Hugues– és un magnífic preludi de l'exposició, que proposa un complet recorregut per la vida i l'obra d'aquesta figura destacada del moviment Arts & Crafts.

William Morris, Jeffrey & Co., Morris & Co.
Paper pintat Pimpernel (Pimpinella), cap a 1876 © Morris & Co.

La mostra aplega més de 300 peces, entre les quals hi ha tapissos, rajoles, mobiliari i papers pintats amb estampats inspirats en la natura i en el món rural que tant complaïen  la burgesia del moment. Creacions de la companyia Morris, Marshall, Faulkner & Co. que va fundar el 1861 i des de la qual defensava l'artesania davant dels processos industrials que transformaven els models de producció. Sorgeix un Morris compromès amb el patrimoni, el medi ambient i els drets dels treballadors, i que considerava que una obra feta a mà produïa satisfacció a qui la feia, mentre que el treball mecanitzat bloquejava la llibertat creativa. Una rara avis en plena revolució industrial que, a estones, resulta estranyament actual.

L'exposició acaba amb un tastet de la influència del seu llegat, amb obres de Josep Puig i Cadafalch, Gustav Klimt o Frank Lloyd Wright, per citar-ne alguns, i on ressona el seu últim consell: “No tinguis res a casa teva que no sàpigues que és útil o que no consideris bell”.

3 estrelles

MNAC

Fins al 21 de maig

__

Publicat a Time Out, 07/03/18 

Jordi Cerdà. Fragments d'un diari sense data

Aquesta exposició tanca la trilogia que l'artista conceptual català ha presentat a la galeria del carrer Verdi.

Abans de Fragments d'un diari sense data, Jordi Cerdà va homenatjar el pare dels ready-mades amb Al voltant de Marcel Duchamp (2011), i, uns anys després, mostrava les seves particulars relectures de l'art i l'estètica amb els collages-objectes d'Interiorismes (2015). En aquesta ocasió, l'objecte és el poema visual, acompanyat de text, de breus dissertacions entorn de la història de l'art, de filosofia, i de representacions del cos, del pas del temps o del mateix procés creatiu.

 

El resultat és una quinzena de petits muntatges o composicions de paraules i imatges que es retroalimenten –en una mena de joc de miralls–, i que funcionen com a píndoles del pensament cerdanià. Entre la crítica a la societat de consum, les referències a Nietzsche, Marx i Freud, i el record del temple de Philae a Egipte, hi ha lloc per al pare del surrealisme, amb la peça Moble racó d'André Breton, un armariet, com el que ja li dedicà a Duchamp, amb diverses andròmines i llibres sobre De Chirico, Dadà, així com el recull de poemes Capitale de la douleur, de Paul Éluard. Menys solemne és l'obra a partir de les runes grecoromanes, amb una descripció de capitells jònics, dòrics i corintis il·lustrada per un joc infantil de blocs i peces de construccions de fusta pintada. Destaca especialment Còpia d'un Goya, repetició, en el qual l'artista es posa, diguem-ne, seriós, i escriu sobre el procés de treball després d'una visita al museu del Prado. Apareixen, en el text i en el quadre –una recopilació de fotografies de l’escena redactada– els gestos cadencials que marquen la seva producció: original, còpia, alternança, similitud i repetició.

 3 estrelles

Galeria H₂O

Fins al 9 de febrer

__

Publicat a Time Out, 24/01/18 

Alex Reynolds. Esta puerta, esta ventana

La primera exposició individual d'Alex Reynolds (Bilbao, 1978) a la galeria Estrany-de la Mota està formada per tres elements des d'on, a partir de recursos distints, s'exploren les possibilitats de l'art sonor i d'arquitectures diverses.

D'entrada, l'escala d'accés a la sala s'ha convertit, gràcies a bocins de moqueta negra que tapen un de cada tres escalons, en el compàs d'un vals que convida a pujar i a baixar provant d'encertar el ritme. A l'esquerra hi ha la pel·lícula Esta puerta, esta ventana, que dóna títol a la mostra, un migmetratge amb la presència de la coreògrafa i performer Alma Söderberg i el músic i també performer Nilo Gallego. En aquest film de propietats hipnòtiques tot passa dins una habitació lluminosa amb portes i finestres tancades, una estança quasi buida on hi ha una bateria sobre una estora (la mateixa que cobreix el terra de la galeria), un home i una dona. Ell, en Nilo, toca la bateria i descobreix la musicalitat de l'espai amb les baquetes. Ella, n'Alma, fa música amb el cos, es colpeja els malucs, el ventre i les galtes emulant sons de percussió. També dansa i, a vegades, cantusseja i trepitja les seves veus en off que, de manera compassada i poc entenedora, marquen l'escena amb records d'una casa que no veiem. Els dos personatges, amb sincronia o del tot desacordats, indaguen en la potència sonora i l'espai de la cambra sense coincidir mai en pantalla. El soroll vellutat d'una estora que ell arrossega per tota la sala, el clin-clin dels platerets que piquen a cada estirada, la fricció de la mà que frega el terra de fusta o el ritme metàl·lic en remenar culleres, ganivets i forquilles, conformen un festí per l’oïda que, per sorpresa, desperta i posa en alerta la resta de sentits.

Abans d'enfilar de nou els escalons del vals, que porten cap a la sortida, hi ha Palais, un relat sobre algú que es perd a través de les portes i les escales del palau de justícia de Brussel·les, i un dibuix de l'artista de la planta del mateix edifici. Una peça doble que tanca el triangle d’Esta puerta, esta ventana. S'acostuma a dir que el que fa interessant un projecte artístic és la seva resistència a la interpretació, que no s'esgoti tot al primer cop d'ull. Aquest és un lloc on tornar, ple de portes i finestres per on mirar una vegada i una altra. 

  

3 estrelles

Galeria Estrany-de la Mota

Fins al 16 de febrer

__

Publicat a Time Out, 10/01/18 (n. 487) 

Sumer i el paradigma modern

Joan Miró era un assidu de les sales sumèries del museu del Louvre de París on anava a la recerca d’un cert “impacte visual”. L’artista, però, no va ser el primer ni l'únic en deixar-se fascinar per l’art mesopotàmic, amb l’ànsia per descobrir nous referents estètics. Els escultors Henry Moore i Alberto Giacometti ja havien sucumbit abans al magnetisme de les estàtues del rei de Gudea, les efígies de divinitats femenines o les figures votives d’ulls descomunals. 

L'exposició Sumer i el paradigma modern, comissariada per Pedro Azara, especialista en cultura antiga, analitza la influència que l’art mesopotàmic primigeni ha tingut en destacats artistes del segle XX i posa en contacte, en una mena de joc de miralls, creacions sumèries amb propostes modernes i contemporànies. La descoberta de mites i epopeies, com el Poema de Gilgamesh o la Torre de Babel, ofereixen una nova iconografia que, entre d’altres, exploren els pintors Willi Baumeister o Constant Nieuwenhuys, amb l’impressionant projecte d’arquitectura utòpica New Babylon; així com l’arquitecte Le Corbusier. Artistes com Henri Michaux i Juan Batlle Planas, per la seva banda, reinterpreten, mitjançant dibuixos amb tinta, la grafia i els signes de l’escriptura cuneïforme.

Color Matching. Mosul, Iraq (2016), de Francis Alÿs

El punt de partida de la tesi d’Azara són les importants troballes arqueològiques dels jaciments de l’actual sud de l’Iraq, durant els anys vint del segle passat. De com les peces etnogràfiques passen a ser ensenyades i concebudes per als entesos i divulgadors acadèmics com a obres d’art. La mostra ressalta aquest procés de mediació, a través de publicacions de l’època (llibres, revistes, catàlegs, fotografies, postals) que despertaren l’interès en els artistes de les avantguardes.

El colofó d’aquest periple és el vídeo Color Matching. Mosul, Iraq que Francis Alÿs ha presentat a la Biennal de Venècia d’enguany. Una mena de carta de colors al bressol de la civilització, que demostra que el Pròxim Orient no ha deixat de ser una font inesgotable per als creadors contemporanis.

Fundació Joan Miró

Del 28 d'octubre al 21 de gener del 2018

__

Publicat a Butxaca, 12/2017

Fotografies com a espai públic

La teòrica Ariella Azoulay defensa la fotografia com un lloc de trobada.

Mabel Palacín, 6”  Preparatorio número 4, 2005. Macba

Aquest és el punt de partida de l'exposició Fotografies com a espai públic, que aplega una selecció de les imatges que al llarg dels darrers tres anys han passat a formar part de la Col·lecció Nacional de Fotografia. Hi ha obres de tota mena, gestades des de concepcions de la fotografia sovint dispars i divergents amb projectes que abasten una cronologia que va de finals de la dècada dels anys cinquanta i principis dels seixanta (amb el treball de Francisco Ontañon i l'especial mirada de Joana Biarnés) fins als 2000 (amb la proposta sobre memòria de Tanit Plana i Laia Ramos, la instal·lació de Werker Collective o l'anàlisi arquitectònica de Daniela Ortiz).

Un recorregut per l'obra de 19 autors, entre els quals s’inclouen les propostes de Joan Fontcuberta, Pilar Aymerich o Mabel Palacín, que conviden a explorar les maneres com ens relacionem en aquest espai públic anomenat fotografia. 

Arts Santa Mònica

Del 9 de novembre al 21 de gener del 2018

__

Publicat a Butxaca, 15/11/2017

Link

Richard Wentworth: Paying a visit

Richard Wentworth és un dels artistes destacats de l'anomenada Nova Escultura Britànica.

 

Acostuma a treballar les seves instal·lacions amb objectes que transforma i manipula, subvertint la funcionalitat que li és pròpia, resignificant-los, oferint noves i inesperades lectures. A mitjans dels setanta, abans de la mort de Franco, va venir a Barcelona en diferents ocasions. Aquí l'acollia Bigas Luna i es relacionava amb els cercles artístics. Quaranta anys després, ha remenat els seus arxius per relatar aquelles visites. És la mirada d'un jove Wentworth fascinat per les troballes que es fa a peu de carrer. Presenta fotografies –clavades a la paret– de petits ready mades i d'escenes quotidianes. Aquestes instantànies es combinen amb polaroids fetes a la pantalla de televisió i amb una portada de la revista Triumfo de 1975 a manera de souvenir. Les imatges es trufen amb plaques de vidre transparent del mateix format que enquadren un bocí de paret blanca i amb miralls, també d’idèntica mida, però en diferents punts: a l'altura dels ulls, la panxa, els peus... Tot plegat crea uns murals amb fragments de ciutat i de cossos, unes vistes certament inesperades.

Galeria Nogueras Blanchard

Del 28 de setembre al 22 de desembre

__

Publicat a Butxaca, 25/10/2017

Link

Montse Casacuberta: Paisatges d’una correspondència

L’origen de la nova exposició de Montse Casacuberta a La Galeria de Sant Cugat del Vallès és fruit d’una fructífera relació epistolar. 

La pintora m’explica, per telèfon, que l’any 2013, per qüestions personals, s’estronca la seva producció, que fins aleshores s’havia nodrit especialment de sessions al natural. De cop, una amistat de tota la vida, la dissenyadora gràfica Mariona García Solé, companya de la universitat on dóna classes, li proposa un joc: ella li escriurà cartes amb descripcions o evocacions de paisatges, reals o imaginaris –paisatges en el sentit més ample del terme–, que la pintora haurà de traslladar al llenç. No s’hi val parlar-ne, només compta el que hi ha a les missives. Casacuberta no ho dubta i recull el guant.

“A vegades –apunta– les cartes contenen només una paraula, unes coordenades, una breu ressenya i jo he d’anar estirant del fil i portar-ho al llenç”. D’aquesta manera, el buit pictòric s’esvaeix i les cartes esdevenen una font ufana de la qual en brolla la producció de Casacuberta dels darrers quatre anys. L’artista aparca durant aquest període la pintura de paisatge i les natures mortes, que ha conreat vastament al llarg de la seva carrera, i es concentra només en els suggeriments que li arriben a través de la bústia.

German Cosmopolitan, Montse Casacuberta

“Ella no havia vist els quadres fins aquest estiu passat que vam concretar l’exposició –comenta entusiasmada– i jo no sabia el que li inspirava (postals, llibres, objectes)”. Amb aquesta mostra es dóna a conèixer i es tanca, de moment, el projecte. Per una banda, es desvetllen i es publiquen les disset cartes que han resultat fer de catalitzador per a l’artista i, per altra, s’exposen la vintena de quadres i algunes aquarel·les que n’han sorgit, així com allò que ho ha propiciat. De fet, en la darrera mostra que Casacuberta va presentar a La Galeria, el 2015, s’hi varen “colar” dues obres fruit d’aquesta incipient relació epistolar i des de llavors es va consolidar la proposta.

L’exposició, la tercera individual de la pintora a la sala de La Galeria, s’inaugura el 17 de novembre i es pot visitar fins a mitjans del mes de desembre. A més, es preveuen algunes activitats paral·leles en les quals les dues amigues explicaran els secrets d’una correspondència que a poc a poc s’ha anat fent paisatge.

___

Publicat a Revista Bonart, novembre-desembre 2017 - gener 2018