Darrere la història
professional del cèlebre publicista Lluís Bassat (Barcelona, 1941) aflora el relat d'un col·leccionista compromès
amb l'art català de la segona meitat del segle XX, que no dissimula la seva
passió per l'obra de Josep Guinovart, Albert Ràfols-Casamada, Jaume Plensa
(entre un llarg etcètera) i que parla amb un entusiasme contagiós dels orígens
de la seva vasta col·lecció de pintura i escultura.
Val la pena girar la vista
enrere i començar pels inicis, per tal de comprendre els ets i uts de la
Col·lecció Carmen i Lluís Bassat, que es pot veure, amb un cicle d'exposicions
temporals, a la bella Nau Gaudí de Mataró. El col·leccionista rememora amb
certa nostàlgia quan, a finals dels seixanta, van comprar un quadre, pagat a
terminis, al pintor Àngel Jové. Aquest és l'aperitiu del camí que arrencarien a
la dècada dels setanta, que aplega fins al dia d'avui i que en xifres es
tradueix en: 2300 pintures, 400 escultures i un incipient recull de fotografia.
L'any 1973, Bassat adquireix, a la galeria Adrià, una segona obra, l'enigmàtica
Banyista de Xavier Serra de Rivera. Encara ara s'entretén a descriure
l'escena representada, intentant desxifrar el gest de la dona nua ajupida amb
una mà dins l'aigua, en una habitació amb la porta entreoberta. De l'Àdrià,
comandada per Francesc Mestre, Bassat en va sortir amb un quadre i com a soci
amb el 35% de la galeria. D'aquesta manera va esdevenir, diguem-ne, galerista
accidental fins que set anys després es clausurà l'espai. Durant aquell període
va ampliar la seva col·lecció i va conèixer els artistes que li agradaven; “em
vaig anar enamorant de l'art contemporani”. La galeria treballava amb Francesc
Artigau, Rafael Armengol, Guinovart, Ràfols-Casamada, amb propostes que
basculaven entre l'abstracció i les noves figuracions.
 |
| Banyista, de Xavier Serra de Rivera |
Del programa
divulgatiu Col·lecció Bassat d'Art Contemporani, que TV2 va emetre pels
volts del 2013 i que ell mateix presentava, ve a compte recuperar l'expressió
que, tot parlant de com mirar i comprar art, va emprar en una ocasió: “l'art és
com un perfum, és suficient que t'agradi”. Amb més de quatre dècades de
col·leccionisme a les espatlles, reconeix la cita com a lema. “Sempre hem
comprat per gust, per plaer. Mai ens ho hem plantejat com una inversió. Tot el
que he guanyat, està penjat a les parets. Amb la meva dona, que ens coneixem de
quan teníem 15 i 16 anys, ens hem anat formant junts fins a arribar al punt que
ens emocionen els mateixos quadres”. Bassat justifica la col·lecció -que també
inclou Eduard Arranz-Bravo, Manolo Millares, Zush, Maria Girona, Manuel
Boix...- pel seu compromís amb els artistes coetanis. “És l'art que em
correspon a mi, el de la meva època”. Visita museus, galeries, cases de
subhastes, tallers i fires. No fa gaire que ha estat a Arco i ArtMadrid d'on ha
tornat amb unes quantes fotografies (diu que el seu pare hi tenia traça i
guarda algunes instantànies que va fer de La Chunga al Somorrostro). Gaudeix de
l'obra i de la relació (sovint d'estreta amistat) amb els creadors. Assegura
que recorda la història que s'amaga rere cada peça. El cas de l'impressionant Rostoll,
de Guinovart, que hi ha al seu despatx, n'és un exemple. “Als setanta viatjava
molt a Nova York -explica- i vaig pensar que Guinovart es mereixia una
exposició a la ciutat. Vaig anar a la galeria Martha Jackson, que tenia obra
del Tàpies, i em van dir que no exposaven artistes que no estiguessin en un
museu. Després de reunir-me sense èxit amb el director del MoMA, vaig aconseguir
que el Guggenheim acceptés uns guinovart. Finalment, la galerista va accedir a
rebre'ns. L'artista li va portar una peça de petit format preciosa i a canvi li
donaren un tàpies de la mateixa mida. Un temps després, la galeria l'incloïa en
una col·lectiva i el Museu de Brooklyn li dedicava una antològica -comenta
satisfet. A la tornada, en Guinovart, agraït, em va regalar aquesta obra
meravellosa”.
Saltem unes quantes dècades i ens plantem als ben
entrats dos mil. En la creació del Museu d'Art Contemporani de Mataró, a la Nau
Gaudí, que fins a l'octubre, s'exposa Col·lecció Bassat anys 80, una
tria de prop de noranta peces d'una vintena d'artistes, entre els quals
destaquen Joan Brossa, Perejaume, Antonio Saura, Antoni Tàpies, Joan Josep
Tharrats, Josep Uclés i Alfons Borrell, hi ha la intenció de cobrir el buit que
ha deixat l'administració. “A Catalunya, no hi ha cap museu on es pugui veure de
manera permanent l'obra dels artistes catalans, excepte, és clar, de Picasso,
Miró, Dalí, i Tàpies que tenen fundació, i algunes obres de Guinovart a
Agramunt. Hi ha un gruix de creadors contemporanis catalans o que han exposat
habitualment aquí que no estan representats de manera fixa en un museu
-reivindica-, com el cas de Ràfols-Casamada. Mentre no ho facin les
institucions públiques, ho haurem de seguir fent gent com Vila Casas, Suñol o
jo mateix”. Abaixa el to per anunciar content que la col·lecció “comença a
viatjar”. Està pendent tancar un acord amb el MEAM de Barcelona per exposar
l'art realista i algunes peces ja s'han mostrat a Calella i Alcobendas. “La
gran notícia és que una trentena d'obres se'n van a Sofia, al Museu Nacional de
Bulgària. No em pot fer més il·lusió que part de la col·lecció visiti el lloc
on van néixer els meus avis paterns”, i esbossa un gran somriure.
___
Publicat a Revista Bonart, maig-juny-juliol 2016
