Les utopies urbanes de Jordi Pintó a La Galeria

El mes de març, La Galeria de Sant Cugat del Vallès exposa Urbanita Assilvestrat de l’artista Jordi Pintó (Cardona, 1968). La mostra recull una vintena de quadres de diverses mides i formats, una trentena de petites pintures sobre cartó reciclat i vuit escultures, peces úniques, de fusta. 

El títol, explica el mateix artista, “fa referència a la fusió entre el camp i la ciutat, la fusió entre la natura i la cultura, que no tenen per què ser incompatibles”. Pintó, un habitual de La Galeria (hi exposa des de fa quinze anys), desgrana el que hi trobareu: “paisatges urbans farcits de vegetació, terrasses amb horts i paisatges naturals per on transiten cotxes i al cel hi volen avions que no contaminen. És una oda a la vida sana –recalca–, a l’ecologisme, a la intel·ligència dels humans, a la sostenibilitat de la societat i del planeta. Una utopia, però m’encanta pintar utopies”, es justifica.

La seva proposta respira flaires de pintura metafísica amb gestualitat cubista i actitud naïf. Un seguit de paisatges utòpics i coloristes amb escenes plàcides sorgides d’un món fantàstic. “Quan vaig començar a pintar –relata– m’interessaren les primeres avantguardes del segle XX pel seu caràcter rupturista amb les imatges reals, la metafísica, el cubisme, l’expressionisme; després em va interessar la llibertat dels nens i d’aquí les meves simpaties per l’art naïf, l’art outsider o la il·lustració contemporània”. En la seva producció proliferen paisatges diguem-ne mig onírics. “Els escenaris –puntualitza– són imaginats però plens de petits records personals, de sensacions viscudes: un arbre, una muntanya, un llac, un riu, diversos personatges però tot simplificat i esquematitzat, portant cada una de les coses a la seva essència formal quasi pictogràfica”. L’artista, que exposa també a la galeria Jordi Barnadas de Barcelona i que la seva obra ha viatjat, en diferents exposicions, per mig món, subratlla: “la realitat m’importa més aviat poc. Hi ha càmeres fotogràfiques i mòbils que fan meravelles. Crec que si la pintura té algun sentit, és precisament el de mostrar quelcom que no es pot fotografiar: el món interior de les persones, i la pintura és fantàstica per fer això”.

___

Publicat a Revista Bonart, febrer-març-abril 2016

Tres alternatives a Arco

Del 24 al 28 de febrer a Madrid hi proliferen les fires d’art contemporani tot aprofitant l’estela d’Arco. 

Enguany s’estrena Drawing Room, una fira dedicada exclusivament al dibuix contemporani, que té el seu quarter general al barri de Salamanca (carrer Velázquez, 12). En la seva primera edició hi ha 16 galeries amb projectes inèdits d’una trentena d’artistes de diverses generacions. La cita especialitzada està dirigida per la comissària i productora cultural Mónica Álvarez Careaga. Les galeries participants en la fira han estat convidades per un comitè curatorial integrat per comissaris i galeristes entre els quals es troben: Ramon Sicart, director de la galeria Sicart (Vilafranca del Penedès), Juan González de Riancho, director de la galeria Siboney (Santander) i les comissàries Simona Gavioli, de Bolonya i Susana Sanz de Beijing.

Children of the re-evolution, de Sergio Mora, a la Plom Gallery

Els mateixos dies però a la galeria de Cristal del CentroCentro Cibeles es consolida ArtMadrid. En l’onzena edició, la fira, que pren els primers moviments del segle XX com a punt de partida, reuneix 46 galeries i més de 200 artistes. Entre una desena de sales internacionals, en el Programa General destaquen les barcelonines –algunes habituals a la trobada– 3 Punts (Ramon Surinyac, Javier Aguilera), Art Ramon (Antoni Tàpies, Miquel Barceló), Alonso Vidal (Rosa Solano), El Quatre (Alberto Morago), Balaguer (Alejandra Atarés), Marc Calzada (Joan Miró), Miquel Alzueta (Lídia Masllorens) i Trama (Javier Vázquez). A més, de les mallorquines Pep Llabrés Art Contemporani (Eok Seon) i Veintinueve 06/13 (Carmen Cañadas); i les valencianes Kir Royal (Martin y Sicilia), Benlliure (Juan Uslé, Carmen Calvo) i Alba Cabrera (Nuria Vidal). De les 8 galeries que formen el Programa One Project que acull en format solo-show una sola proposta per espai, comissariat per Carlos Delgado Mayordomo, hi ha les barcelonines Plom Gallery (Sergio Mora) i Alejandro Gallery (Berto Martínez Tello). ArtMadrid també ofereix un programa paral·lel de xerrades, taules rodones i tallers que enguany s’articulen entorn de la idea d’art i gènere, sobre qüestions d’identitat i la visibilitat de la dona als circuits artístics.

Fa set anys que l’art emergent es concentra durant aquests dies al JustMad. La cita, celebrada al Col·legi Oficial d’Arquitectes de Madrid, busca “reforçar el compromís amb les propostes galerístiques i espais alternatius emergents”. Entre la quarantena de galeries, exposen les valencianes Set Espai d’Art, Plastic Murs, Misterpink, Area 72, l’alacantina Mustang, la mallorquina Fran Reus, la tarragonina Silvestre i les barcelonines Alejandrogallery + Espronceda i N2. Si l’any passat, la fira va reservar un espai a les galeries del barri novaiorquès de Brooklyn, enguany és el torn de rastrejar els espais de l’art emergent de la Ciutat de Mèxic. A més, durant les cinc jornades, JustMad impulsa un seguit de guardons que premien, en la línia de la convocatòria, la feina de nous artistes i joves col·leccionistes.

___

Publicat a Revista Bonart, febrer-març-abril 2016

Arco s’autohomenatja en la 35a edició de la fira

Del 24 al 28 de febrer, els pavellons 7 i 9 de la fira de Madrid són l’escenari d’una nova edició d’Arco. Per primera vegada en més de vint anys, la fira organitzada per Ifema no compta amb un país convidat sinó que s’autohomenatja tot coincidint amb la 35a edició de la prestigiosa trobada. 

Arco celebra el seu aniversari amb la participació excepcional de 35 galeries que han estat presents durant els tres decennis d'història de la fira i que d’alguna manera podríem dir que han ajudat a definir-la. El projecte Imaginant Altres Futurs, comissariat per María i Lorena de Corral, Catalina Lozano i Aaron Moulton, inclou, entre d’altres, galeries arribades de tretze països, com Lelong (París), Marian Goodman (Londres) o Juana de Aizpuru (Madrid), a la qual se li reconeix, a més, la tasca com a fundadora d’Arco l’any 1982.

Aquest projecte específic, en el qual es pot contemplar l’obra d’un o dos artistes per estand, es presenta com a complement a les 169 galeries seleccionades pel Comitè Organitzador en el Programa General –entre les quals també hi ha algunes galeries que s’apunten a Imaginant Altres Futurs–, a les 18 de la secció Opening i a les 16 de Solo Projects. En total, 224 galeries arribades de 29 països. Enguany, expliquen els organitzadors, “destaca la presència de galeries estrangeres, que representen un 72% del total, i el creixement de les procedents de Llatinoamèrica, que suposen el 30% del segment internacional amb la participació de 48 galeries de 10 països”.

Al Programa General, amb la fórmula d’artistes solo/duo per estand, cal subratllar l’assistència de deu galeries de Barcelona: Adn, Àngels, Carles Taché, Estrany-De la Mota, Joan Prats, March Domènech, Miguel Marcos, Polígrafa Obra Gràfica, Projcte SD i Senda. A més, de l’alacantina Aural, les valencianes Rosa Santos, Espaivisor i Luis Adelantado i les mallorquines Horrach Moya i Pelaires. Entre les habituals, hi ha també les parisenques Thaddaeus Ropac, Nathalie Obadia, Denise René i la clàssica 1900-2000; a més de Giorgio Persano (Torí), Marilia Razuk (Sao Paulo) i Alfonso Artiaco (Nàpols). Entre les que participen per primera vegada, l’organització remarca la presència d’Isabelle Van Den Eynde (Dubai), l’única representant de l’Orient Mitjà en tot el llistat d’assistents. A més, Arco, fidel al model que ha instaurat en les darreres edicions, continua apostant per la presentació de projectes d'artistes individuals o en diàleg, com Diango Hernández i Antonio Paucar, de Barbara Thumm (Berlín); Jimmie Durham i Haegue Yang, de Barbara Wien (Berlín); Maria Taniguchi, de Carlier / Gebauer (Berlín), i Greta Bratescu i Iulia Presa, d'Ivan Gallery (Bucarest), iniciativa que, segons exposen els impulsors, “reforça la seva posició de fira d'investigació al voltant dels creadors”. La galeria Sabrina Amrani (Madrid) també té un representant a la Sala VIP d'Arco 2016, dissenyat per Izaskun Chinchilla Architects. Joël Andrianomearisoa (Antananarivo, Madagascar, 1977), artista de la galeria ha estat el guanyador del IV Premi Audemars Piguet a la producció d'una obra d'art. El seu treball, The Laberynth of Passions, es pot visitar a l'espai Audemars Piguet.

Per la seva banda, Solo Projects, dirigit per segon any per Irene Hofmann i Lucía Sanromán, i comissariat per Maria de Pontes i Ruth Estévez, s’articula a partir de dos eixos: “L'art a la intersecció amb el temps, en els camps del teatre, la música i la dansa i la subversió pel camí de l'humor”. Aquesta secció acull setze galeries d’onze països amb projectes vinculats als temes proposats. Hi ha artistes com Carlos Leppe de la galeria D21 Proyecto de Arte (Santiago de Xile); Camel Collective de la Parque (Ciutat de Mèxic); Mercedes Azpilicueta de la Mirta Demare (Rotterdam) o Erika Ordosgoitti de la sala O (Caracas). Així mateix, com ja és habitual, es dedica un espai a l’art emergent a la secció Opening, comissariat per Juan Canela i Chris Sharp, on hi ha 18 galeries, totes elles amb menys de 7 anys d'antiguitat. Repeteixen, entre d’altres del llistat de confirmades, la barcelonina Ethall, amb obres de June Crespo i Inken Reinert, i la mallorquina L21, amb els treballs d’Alejandro Leonhardt i Pep Vidal. Sobresurten, algunes noves incorporacions com Agustina Ferreyra (San Juan de Puerto Rico), Sabot (Cluj-Napoca, Romania); les parisenques Samy Abraham i Joseph Tang o Proyectos Ultravioleta (Guatemala).

Arco, que per primera vegada s’externalitza i se celebrarà, en l’emblemàtic edifici A Cordoaria Nacional, del 26 al 29 de maig a Lisboa amb una quarantena de galeries internacionals, ha anat publicat al seu lloc web una sèrie de vídeos protagonitzats per col·leccionistes i professionals de l'art contemporani en els quals donen les seves claus per crear una col·lecció d'art. L'objectiu és construir una plataforma formativa que contribueixi a conèixer i aprofundir en el col·leccionisme a través dels seus testimonis, engrescar els potencials visitants i anar escalfant els dies previs a la cita madrilenya.

___

Publicat a Revista Bonart, febrer-març-abril 2016

La Fira d’Art Modern i Antic de Barcelona busca consolidar-se en la seva segona edició

Del 17 al 21 de febrer, les Reials Drassanes de Barcelona acullen la segona edició de la Fira d’Art Modern i Antic (FAMA), impulsada pel Gremi d’Antiquaris de Catalunya. 

Poc abans d’inaugurar-se la primera edició, el president del gremi, Carles Xarrié pronosticava que “la ciutat dóna per celebrar anualment una trobada d’aquestes característiques, només cal adequar el producte al mercat”. I sembla que els 7.000 visitants que l’any passat van trepitjar FAMA els han animat a repetir el model i la localització, però avançant una mica les dates “per encaixar amb el Mobile World Congress de Barcelona, quedar abans de les fires de Madrid i ser l’avantsala de la cita de Maastricht (TEFAF)”, puntualitza Sergi Clavell, secretari del gremi.

La directora de la fira, Macarena Masip afirma que “aquesta segona edició ha de servir per consolidar FAMA com a referent del sector, després que l’any passat s’estrenés amb expositors internacionalment molt reconeguts i amb les ganes del mateix sector –galeries i col·leccionistes– de recuperar una cita anual a Barcelona”. Per la seva banda, Clavell explica que el 2015 es van superar les expectatives de vendes de peces assequibles, fins a 5.000 euros. “Aquest any, que el públic ja ens coneix, ja saben que el comitè de selecció és bo i dóna garanties, l’aposta és més forta”, diu. Ben lluny queden, doncs, les disputes entre antiquaris que durant anys van dividir el sector i de retruc el públic. La mostra de FAMA, que és hereva de les 36 edicions de la fira Antiquaris de Barcelona, considerada de gran qualitat, ocupa uns 2.000 metres quadrats i reuneix més de 20.000 obres, entre les quals s’exposa mobiliari, pintura, escultura, ceràmica, joieria; a més, obres d’art africà, precolombí, oriental i arqueològiques. “Entre d’altres –continua Clavell– hi ha peces més importants, de la clàssica fira d’antiquaris, des de col·leccions de mobiliari africà, fins a uns coures amb marc del XVII, unes rareses, passant per algunes pintures, per exemple, de Joaquim Mir”. En total, hi exposen una trentena de galeries, la majoria de la mateixa capital catalana, tot i que també n’hi ha de Madrid, Teruel, Sitges, Sant Cugat del Vallès i Bilbao. Destaquen les reconegudes Artur Ramon, Gothsland, Lorenart, que enguany incorpora un estand amb més metres, o l’alemanya Kotobuki.

Clavell apunta que s’incorpora un perfil d’antiquari més clàssic, precisament per atraure compradors i col·leccionistes d’arreu i que ajudi a donar a FAMA el prestigi que va arribar a tenir el desaparegut Saló d’Antiquaris durant els seus millors anys. “A Catalunya –recorda– hi ha un comprador, amb l’ull ben entrenat, molt entès que busca peces menys decoratives i més especials, més rares i de col·leccionisme”. Masip, per la seva banda, afegeix, a més, que un dels objectius de la trobada és, com en l’edició anterior, també el d’ampliar públics i buscar els col·leccionistes més joves. “El perfil del col·leccionista típic és el d’una persona de quaranta anys en amunt. Els joves tenen la sensació que l’art és una cosa inabastable i cara i des de FAMA volem desterrar aquesta idea. A la fira hi trobaran peces de 500 euros i fins a 300.000”. A més, subratlla que “pel públic general que vulgui apropar-se i descobrir aquest món, el preu de l’entrada és de 10 euros”. Amb l’interès d’atreure nous visitants, el 18 de febrer, de 20 a 21,30h, se celebra Art & Drink, “una activitat que permet prendre una copa mentre passeges entre els diferents estands de manera més distesa”, proposa la directora. Com l’any passat, hi ha, durant les cinc jornades, “degustacions de tonyina, vi, vermut, per tal de dinamitzar la fira”, conclou.

___

Publicat a Revista Bonart, febrer-març-abril 2016

Singularitat

En el món de la intel·ligència artificial existeix un cert consens a pensar que, més aviat que tard, les màquines superaran els humans. De fet, el terme singularitat s’utilitza per definir el moment en el qual el progrés tecnològic s’accelerarà produint aparells capaços de millorar-se exponencialment, sobrepassant el control i la capacitat intel·lectual humana. 

Els especialistes no es posen d’acord en fixar una data, però molts diuen que ja ho tenim a tocar i que és qüestió d’una vintena d’anys… Davant d’aquest panorama distòpic que pot sonar més a ciència-ficció que a altra cosa, Albert Serra desplega en la seva instal·lació audiovisual Singularitat un catàleg de les misèries humanes. Res a veure amb la proposta de la sèrie Black Mirror, aquí no hi ha gairebé rastre tecnològic, a excepció d’uns drons que planegen a algunes escenes. El relat es dissemina i s’expandeix sense ordre narratiu per les vuit pantalles distribuïdes al llarg de diverses sales del palau de La Virreina. És la història d’un grup de persones que viuen entorn d’una mina i d’un ric empresari. Hi ha promeses, desitjos, somnis i explotació sexual i laboral. L’enfant terrible del cinema català crea un ambient angoixant, tens, de decadència i desassossec, amb diàlegs, personatges i escenes desconcertants. Algunes resulten profundament tedioses i d’altres, per contra, estranyament hipnotitzants. En aquest joc de perspectives, que traslladen a l’espectador la responsabilitat de construir la narració al més pur estil tria la teva pròpia aventura, hi ha el perill de perdre’s, acabar extenuat entre les hores –més de vuit!– de metratge i ser superat per la màquina del cinema, abans i tot que arribi la temuda singularitat.

La producció, comissariada per Chus Martínez, va representar Catalunya en el marc dels esdeveniments col·laterals en la 56a edició de la Biennal de Venècia.

Abans es va poder veure una prèvia del film, rodat entre Irlanda i Lleida, a la Tate Modern, al cicle que va dedicar el museu al cineasta de Banyoles.

3 estrelles.

La Virreina Centre de la Imatge. Fins al 14 de febrer.

__

Publicat a Time Out, 08/01/16 

De la brossa al museu

Del 12 de desembre al 3 de gener, el CCCB acull la dotzena edició de Drap-Art, el festival del reciclatge creatiu

S'estima que, a grans trets, cada u de nosaltres genera prop d'1,5 kg de brossa al dia. Vivim entre deixalles i aquestes esdevenen, com qualsevol altre material, matèria primera per a l'artista. El Festival Internacional de Reciclatge Artístic de Catalunya Drap-Art va néixer, fa dues dècades, amb la premissa d'apostar precisament per l'art que ofereix una segona vida als objectes.

L'edició d'enguany, que com ja és habitual se celebra al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), acull un centenar de peces d'art reciclat. Els organitzadors confirmen que van rebre 162 projectes durant el període de convocatòria pública. “Es tracta de peces -explica Tanja Grass, directora de Drap-Art- que han estat realitzades amb materials reciclats o que tenen, en el cas del vídeo i la fotografia, alguna relació conceptual amb les deixalles”. La temàtica de la trobada és, com cada any, oberta. Grass reconeix que, tot i així, acaba sempre sortint un tema. “L'any passat, per exemple, va ser el plàstic; hi havia, moltes obres realitzades amb taps d'ampolles i altres residus d'aquest material. Les deixalles que més es produeixen són, en definitiva les que més s'utilitzen”.

A més, a la mostra hi participen una sèrie d'artistes convidats “per cercar -apunten des del festival- l’equilibri entre artistes nacionals i internacionals, entre novells i consolidats i per propiciar l’intercanvi entre països i generacions”. Destaquen les propostes de Tono Carbajo, que realitza poemes visuals reutilitzant, a manera de collage, marcs de ports i finestres de vells edificis tirats avall per denunciar la gentrificació que pateixen les grans ciutats i que ha estat l'encarregat d'il·lustrar cartell d'enguany; les escultures amb deixalles electròniques de David Martín, o la instal·lació Diari en blanc – un objecte un instant, en la qual Victòria Pujadas manipula, pinta, classifica i fotografia diversos objectes trobats. Al llarg de les dues setmanes que dura el festival, hi ha espectacles audiovisuals, tallers, performances i intervencions en l’espai públic. A més, els caps de setmana previs a Nadal i Reis se celebra la fira d'art i disseny que aplega una quarantena d'artistes, dissenyadors i artesans.

David Martín, Ski, 2015. Escultura-collage sobre placa base.

Grass, directora de Drap-Art, conta que el seu interès pel recup-art o l'art realitzat amb materials reciclats, que es practica amb major o menor èxit arreu del món, li ve d'enrere. “Vaig créixer a Formentera i les deixalles sempre han estat un tema a l'illa. Quan era petita -recorda- s'aprofitava i es reutilitzava gairebé tot; durant els meus anys de joventut vaig veure com es convertia en un problema greu”. Aquesta vivència personal i el seu interès per l'art la van portar a participar l'any 1996 a la primera marató de reciclatge de Barcelona, que seguia les passes d'una cita francesa i aquí va ser quan, més o menys, va germinar el projecte de Drap-Art, que actualment té presència més enllà de les nostres fronteres. La cita, és clar, no només és una trobada entorn de l'art sinó que també busca conscienciar sobre la problemàtica evident de les deixalles. Grass no vol caure en el pessimisme: “des dels seixanta parlem de discursos ecologistes; diria que, ara sí, tothom és conscient del problema però falta adonar-se del poder que tenim si fem alguna cosa per canviar”.

Drap-Art va ser guardonat amb el IV premis Bonart, l'abril del 2015, per “incorporar i repensar conceptes de plena vigència global, com el reciclatge i la reutilització, dins de les pràctiques de les arts”.

___

Publicat a Revista Bonart, novembre 2015 - gener 2016

Sobre la singularitat de la memòria

La poderosa imatge que il·lustra la postal de promoció d'aquesta exposició -un primer pla de dues persones amb els caps coberts amb una tela blanca, col·locades com si la de l'esquerra, de qui veiem una mà, li estigui explicant un secret a cau d'orella a l'altra- està extreta del llargmetratge Factory Complex, del director de cinema i artista visual coreà Im Heung-soon. 

És una picada d'ullet a l'obra Els amants, del pintor surrealista René Magritte. La bellesa d'aquesta referència artística fa respirar una mica la trama tràgica de Factory Complex, la primera de les peces que es projecten a la galeria. La pel·lícula examina, durant 95 minuts i amb les eines del documental, la situació de precarietat a la qual han estat sotmeses les treballadores de Corea del Sud durant els darrers quaranta anys, coincidint precisament amb el fort creixement econòmic i la modernització del país. Les entrevistes desesperançades a les empleades explotades de diverses indústries s'entrecreuen amb representacions líriques que escenifiquen el patiment i el dolor de diverses generacions de dones.

A la sala contigua, a través d'una doble projecció que aprofita una de les cantonades de l'espai, la vídeo instal·lació Reincarnation incideix en els records traumàtics de les dones vietnamites i iranianes víctimes de les guerres de Vietnam, Iran i Iraq. Im explora, en 24 minuts, les cicatrius emocionals i contraposa la digestió del dol de mares que van perdre els seus fills als combats. De nou, indaga en els espais difusos de la memòria personal i col·lectiva del seu entorn més proper. No defuig el drama però s'hi encara, sense estridències ni cops d'efecte, i el reforça amb poesia.

Factory Complex és el seu segon llargmetratge. Amb aquesta pel·lícula, Im ha estat guardonat amb el Lleó de Plata com artista novell a la Biennal de Venècia d'enguany.

Aquesta és la primera individual d'Im en una galeria. La instal·lació Reincarnation s'ha presentat a la Biennal de Sharjah i, l'estiu passat, al PS1 de Nova York.

4 estrelles

Àngels Barcelona. Fins al 22 de gener.

__

Publicat a Time Out, 10/12/15 

L'ICUB deixarà de construir nous equipaments per consolidar els existents

La nova comissionada de cultura de l'Ajuntament de Barcelona, Berta Sureda, va presentar el passat mes de setembre, les principals línies d'actuació de l'Institut de Cultura de Barcelona (ICUB) per als pròxims anys.

Tal com va explicar, una de les prioritats de la nova política cultura és la de “deixar de construir nous equipaments per consolidar els existents, alguns d’ells sense les condicions òptimes per desplegar la seva tasca”. En aquesta línia, es reforçaran projectes estratègics com espais de proximitat, les Fàbriques de Creació o Centres Cívics; es repensaran d’altres, com el conjunt de Fabra i Coats. A més, s’articularà la relació entre el Museu de les Cultures del Món i el Museu Etnològic de Barcelona -reobert el 4 d'octubre- i es treballarà per reforçar el DHUB com a Museu i Centre del Disseny de Barcelona. Per altra banda, La Virreina Centre de la Imatge es planteja en els anys vinents no només com a espai expositiu relacionat amb la imatge, sinó també com a centre de recerca i documentació que aglutini arxius de la memòria històrica fotogràfica de la ciutat.

Sureda va recalcar que l'ICUB “reforçarà la seva funció de facilitador més que com a productor de cultura. És a dir, afavorir les condicions perquè els altres facin, desenvolupin processos, projectes, generin experiències o proposin activitats. I això s’ha de fer de forma col·lectiva i compartida”. Aquesta política participativa es desenvoluparà des de dues plataformes: el Consell de Cultura de Barcelona, que serà reformulat per treballar prioritàriament de manera transversal, i el Pla de Cultures 2016-2026, que marcarà el desplegament de les polítiques culturals a mig i llarg termini.

El pla de treball també recull que “El Consell de Cultura de Barcelona fa temps que reclama polítiques que vinculin cultura i educació a llarg termini. Afirma que la desconnexió entre aquests dos àmbits té un impacte directe en el dret a participar en la vida cultural i genera distància entre cultura i ciutadania”. En aquest sentit, la nova comissionada va subratllar que la mediació entre l'àmbit de la cultura i l'educació serà una de les prioritats: “Hem de recuperar la dimensió educativa i social de la cultura”.

___

Publicat a Revista Bonart, novembre 2015 - gener 2016

Raimon Sunyer explora la tauromàquia, com a tema plàstic, a La Galeria

Són molts els artistes que s'han enfrontat, d'una manera o altra, al controvertit i alhora atractiu món taurí. Si fem una tria ràpida, podríem traçar un recorregut des dels gravats de Goya a les representacions quasi obsessives del bou per part de Picasso fins a arribar a les pintures de les places de Barceló.

A l'exposició monogràfica que La Galeria de Sant Cugat del Vallès dedica a Raimon Sunyer (Barcelona, 1957), l'artista presenta, per primera vegada, una mini sèrie de pintura precisament sobre tauromàquia. Abans de res, Sunyer declara: “Jo no sóc gens amant dels toros, però des d'un punt de vista plàstic em sembla interessant”. En general les escenes coloristes que exposa, en aquesta ocasió, són inventades i assegura que “en cap d'elles hi ha sang, fins i tot n'hi ha una en la que sembla que el torero acaroni al bou”. I remata: “És una tauromàquia antitaurina”.

La mostra de La Galeria, que es pot visitar del 20 de novembre a l'11 de desembre, aplega una vintena d'obres recents, entre les quals hi ha també collage amb paper pintat, a mig camí entre l'abstracte i el figuratiu. També s'exhibeixen un seguit d'escultures de fusta, que són làmpades, realitzades a partir de siluetes retallades i que fan pensar en la subtilesa de les ombres xineses. “En general –comenta–, en aquesta exposició es veu una evolució natural de la meva temàtica i manera de fer habituals”.

Entre les pintures seleccionades, Sunyer ha desenvolupat el tema de la taula com a natures mortes, cosa més o menys recurrent en la seva producció recent. “M'atreu –subratlla– tot el que pot arribar a estar i passar sobre una taula, però representat a l'estil cubista, com en un quadre de Juan Gris”. L'artista, que a Barcelona exposa a la Sala Parés, argüeix: “malgrat tot, sempre he conservat l'esperit figuratiu però no em diu res l'hiperrealisme que practiquen alguns pintors actualment”.

Com a apèndix, del 14 de desembre al 9 de gener del 2016, part del treball de Sunyer s'exposa, al mateix espai, en companyia de les peces de tres il·lustradors (Pep Brocal, Mariona Cabassa i Cristina Losantos) en el format habitual de Nadal de la sala, sota el títol de L'art del regal.

___

Publicat a Revista Bonart, novembre 2015 - gener 2016

De les pintures romàniques a Núria Güell

Per completar el monogràfic sobre la internacionalització, hem demanat als nostres col·laboradors que es mullin i triïn els tres artistes que, a parer seu, han fet més per l'art català fora de les nostres fronteres o bé aquells estrangers que, residint aquí, han influït en la transformació de l'art contemporani.

Montse Badia, obre el foc: “El terme internacionalització em fa pensar en diverses coses: ser part de tot el circuit de biennals internacionals; el seguiment d’una formació artística en diferents institucions, contextos i països o, finalment, amb una mobilitat professional i la possibilitat d’establir relacions d’afinitat amb altres artistes i agents”. I dispara: “Un clàssic seria Antoni Muntadas, resident a Nova York i Barcelona i amb exposicions arreu. Altres establerts a Catalunya, que desenvolupen projectes dins i fora són Francesc Ruiz, Dora García, Antoni Abad o Patricia Dauder. Uns altres exemples dels quals s’han format aquí i a fora són Gabriel Pericàs, Quim Packard o Rubén Grilo”. Pel que fa als creadors d'altres països residents aquí: “Daniel Jacoby, Tamara Kuselman, Ryan Rivadeneyra o Adrian Melis”. Arnau Puig, argumenta: “La internacionalització no obeeix a cap impuls estrany de cap tipus, ni econòmic, ni mediàtic ni crematístic, ni polític. En cada ocasió i en cada moment es va produir perquè l'artista internacionalitzat mostrava a través de la seva obra una aportació radical i absoluta. Tres dels noms citables poden ser els de Joan Miró, Salvador Dalí i Antoni Tàpies”. Aquest trident és invocat per altres entrevistats; Anna Carreras ho té clar: “Dalí Miró i Tàpies, els tres campions de la sexualitat”.

Xavier Barral-Altet n'ofereix una altra visió, per èpoques: “Pel que fa a la repercussió actual de l'art medieval català, el primer lloc l'ocupen les pintures romàniques. Per la repercussió a fora durant les darreries de l'Edat Mitjana i el primer Renaixement, destacaria els artistes catalans i mallorquins cridats per Alfons el Magnànim a Nàpols. Per l'època contemporània la internacionalització la porten a dins Miró i Tàpies. Malauradament, haig d'afegir Dalí, amb la seva creativitat i el seu folklorisme, malgrat les seves posicions personals sobre l'art i la vida. Avui en dia, els turistes estrangers -conclou- han decidit que la internacionalització de l'art català és el modernisme de Gaudí i la Sagrada Família”. I amb arguments distints, Daniel Giralt-Miracle cita de nou al trio: “Si he de dir tres persones indiscutibles que hagin contribuït a la internacionalització de l’art català, he d’esmentar Gaudí, Miró i Dalí, per això prefereixo parlar -segueix- dels contemporanis Antoni Miralda, Jaume Plensa i Enric Miralles, perquè tots ells parlen un llenguatge molt personal i se senten molt arrelats al seu lloc d’origen”.

Conxita Oliver aposta per “artistes de ressò internacional clarament indiscutibles: Muntadas, Miralda i Plensa. N'hi ha molts altres de generacions més joves, però encara no tenen aquest reconeixement tan consensuat”. I proposa una reflexió: “Les reduccions pressupostàries d'avui dificulten la presència internacional de l’art contemporani català als circuits internacionals de difusió i mercats. Però de fet, la dificultat d’accedir a aquests circuits ha estat sempre una de les grans mancances del nostre sector”. Albert Mercadé amplia la tria a “Muntadas, pel seu treball nòmada i constant a l'estranger, principalment entre Boston i Venècia; Plensa, per les seves escultures globals arreu del planeta; Miquel Barceló, pel seu treball a les Nacions Unides i les mostres a França i Alemanya; i Eduard Arranz-Bravo, pel seu reconeixement a la Xina i als EUA”. I pel que fa als estrangers, “destaca Richard Hamilton i Marcel Duchamp; més recentment, encara que amb menys incidència, Sean Scully. També -segueix- la visita de Joseph Beuys a Manresa durant els anys setanta; i el moment dels Jocs Olimpics amb la visita d'Horn, Lichtenstein, Oldenburg, convocats per fer escultura pública”. Com a cas diferent proposa “el lligam que ha facilitat Martí Manen amb Suècia”.

El silenci del pensament, de Jaume Plensa

Alex Mitrani recorda que “s’ha de distingir entre dos tipus d’internacionalització. Una cosa és l’èxit internacional d’artistes concrets que treballen a l’estranger (Muntadas o Daniel Steegmann en serien dos exemples de generacions i trajectòries molt diferents, el primer consolidat el segon promesa) i l’altra és el cas, difícil d’aquells que, amb molta paciència, han anat obtenint una visibilitat que els ha permès fer un salt més enllà de les nostres fronteres (Ignasi Aballí). Malgrat els esforços que es van fer en una època per promoure l’art català a través d’exposicions -exposa-, no crec que aquest tingui una entitat com a tal a l’estranger”. Gloria Bosch també aposta per Aballí, però inclou: “el passeig de Vila-Matas per la Documenta de Kassel, travessant la seva escriptura visual”. A més, l'obra d'Isabel Rocamora que “impacta en diferents països per la seva gran potència visual i força poètica. Tenim molt a la vora -afegeix- l’exemple de la darrera Biennal de Venècia dins la proposta d’Imma Prieto” I es refereix també a “la catalana internacional Alicia Framis”.

Joan Gil Gregorio mira el mercat de l'art i afirma: “Plensa és el capdavanter. Barceló és el més mediàtic i el representa una galeria internacional d’alt nivell, fet que comporta entrar per la porta gran en les col·leccions més importants del món. D’altra banda, dos artistes que també tenen una gran projecció internacional però que es mouen en un altre registre dins del mercat són Miralda i Muntadas. Aballí -acaba- és un dels que està assolint una projecció internacional lenta però segura”. Plensa surt també en la selecció de Natàlia Chocarro “el seu silenci poètic -diu- ha esdevingut universal”. I afegeix: “la presència d’Albert Serra a la Documenta de Kassel o a la Biennal de Venècia indica que podria estar començant un recorregut en l'àmbit internacional”. Completa la llista amb Joan Fontcuberta, “una de les veus catalanes més creatives de la fotografia artística actual”. Joan M. Minguet Batllori endreça la tria: “El primer, i en posició destacada, Miró. La seva catalanitat artística la va desplegar en la seva obra i la va subratllar amb el seu comportament cívic. Ell va entendre abans que ningú que, per ser global, has de partir d'un bri d'herba concreta. El segon, Serra, que recupera un cinema pròpiament català, d'avantguarda, experimental, en la línia de l'Escola de Barcelona, de Nunes, d'Esteva, de Jordà, de Portabella i, òbviament, de Brossa. El tercer, i més estrany, són els "guiris", la plaga de turistes que arriba a Catalunya i visita els nostres museus, els edificis de Gaudí, els carrers de Barcelona i fa que l'art català (una comprensió kitsch) sigui conegut arreu”.

Ramon Casalé es desmarca i aposta per tres dones “que representen molt bé l’art català a escala internacional, i fent-ho des d’un vessant plenament contemporània: Lourdes Fisa, Laura Iniesta i Rosa Permanyer. Les seves obres -argüeix- són molt creatives i contemporànies, cosa que fa que siguin molt valorades internacionalment”. Com a historiadora de l'art especialitzada en l'estudi del final del segle XIX - inici del XX, Lluïsa Sala diu: “Marià Fortuny, perquè crea una escola artística molt influent fora de Catalunya, concretament a Itàlia; Hermen Anglada-Camarasa, com a representant del gran nombre d'artistes que viatjaren a París a principis del XX”. En tercer lloc es refereix a “personalitats que representen l'altra cara de la moneda de la internacionalització: col·leccionistes, protectors i marxants. Els noms de Charles Deering (vinculat a Ramon Casas i Sitges), A.M. Huntington (fundador de l'Hispanic Society) o D.H.Kahnweiler (promotor del cubisme i marxant)”.

Per acabar, David G. Torres qüestiona el terme: “Sempre m'ha semblat que quan parlem d'internacionalitat en realitat parlem de dues coses: el mercat global de l'art i ciutats com Londres, Nova York o París. Per dir-ho d'una manera gràfica: no s'és igual d'internacional si es col·labora amb un col·lectiu d'artistes d'Atenes que si es té galeria a Manhattan uptown. Com ja sabem quin són els artistes catalans que tenen accés a aquestes galeries, prefereixo remarcar els que posen en relació el nostre context amb altres: Dora Garcia, fent classes a Oslo i França; Tere Recarens col·laborant amb diferents llocs a França i vivint a Berlín; Mabel Palacín, repartint el seu temps entre Barcelona i Milà; Yamandú Canosa recuperant la relació amb el seu país d'origen, l'Uruguai; o Jordi Colomer tant parisenc com barceloní. També els que fan projectes a diferents indrets: destacadament Aballí, però també Martí Anson, Francesc Ruiz, Núria Güell...”. I afegeix: “Penso en els que han fugit (Alicia Framis, Jaume Gili o Ester Partegas) i em demano si quan parlem d'internacionalització en realitat no estem intentant dissimulant el que és a totes llums una fugida o una forçada emigració pas a pas”.

___

Publicat a Revista Bonart, novembre 2015 - gener 2016

Destrucció

El foc és símbol de canvi, moviment, purificació. Senda estrena seu (ha canviat els dominis de Consell de Cent-Rambla Catalunya per Trafalgar, 32) amb Destrucció, de Mathieu Pernot 

Le feu, de Mathieu Pernot

Tot just després de flanquejar l'entrada, la intrigant sèrie Le feu enceta el discurs sobre la desaparició i els múltiples sinònims del mot destrucció. Una caravana d'una família gitana en flames. La impactant fotografia està acompanyada pels retrats dels seus membres, il·luminats per la foguera, afligits, contemplant l'escena de devastació. Un grapat d'escalons ens enfilen a la segona sala, apareix Grand Ensemble, un mural de postals dels anys seixanta ampliades, algunes acolorides o amb inscripcions, que mostra els blocs d'edificis que, després de la segona guerra mundial, es van alçar a la perifèria de les ciutats. Com a contrapunt a la utopia urbanística, les instantànies, en un dramàtic blanc i negre, de les demolicions programades d'aquests habitatges a principis dels dos mil. El galerista ha triat foc redemptor, runes i aquest bell relat sobre la construcció de la memòria i la custòdia del record a través de les imatges per iniciar una nova etapa.

4 estrelles

Galeria Senda. Fins al 21 de novembre.

__

Publicat a Time Out, 11/11/15 

'Contra Arranz-Bravo' a Time Out